El RACÓ DE LES CURIOSITATS

Diez consideraciones para la gestión de las cabras en Mallorca

1. Mallorca no ha sido una isla libre de herbivoría por parte de mamíferos. Muy al contrario ha tenido presente un ramoneador (Myotragus) durante 5 millones de años! Es decir durante toda su historia como isla desde el final de la crisis del Messiniense que desecó el Mediterráneo. Cinco millones de años es casi todo el tiempo de la evolución humana!!!

2. Las cabras actuales proceden de dos periodos muy distintos de introducción. La considera raza balear (boc) probablemente procede de las primeras cabras traídas a Mallorca por los primeros colonizadores humanos (hace más de 4.000 años). Las cabras de fenotipo distinto al boc son de reciente expansión en el medio, debido al abandono generalizado del mundo rural que culminó en los años 60-70 del siglo XX. 

3. Al parecer funcionalmente son muy similares según un reciente estudio de la Universitat Autònoma de Barcelona, la UIB y el Instituto de Recursos Cinegéticos del CSIC.  El impacto que tienen sobre la vegetación es muy similar, estando el boc ligeramente mejor adaptado a las comunidades de plantas de Mallorca (http://dx.doi.org/10.1016/j.applanim.2015.01.015). La principal diferencia entre ambas es que las cabras asilvestradas son más gregarias (forman grupos más grandes). 

4.  Myotragus contaba con un depredador natural antes de la llegada de los primeros colonizadores a Mallorca. Era un águila real de mayor talla que las actuales, actualmente extinta y de cuya recuperación no se habla.

5. Las cabras actuales (tanto bocs como asilvestradas) no cuentan con ningún depredador natural. Eso significa que la regulación de sus poblaciones sólo se puede llevar a cabo -sin intervención humana- por fenómenos denso-dependientes (como las enfermedades infecciosas y el parasitismo).

6. Parece por tanto lo más adecuado pensar que las densidades de cabras deberían reducirse, imitando el papel de un depredador. Probablemente sea eso más "humano" que dejarlas morir en masa a manos de la sarna. Las densidades se podrían gestionar en forma de mosaico, de modo que se reduzcan más en las zonas más castigadas por otros impactos (p.e.j. incendios repetidos). Las cabras abandonan las zonas quemadas y aumentan las densidades en las zonas aledañas pero cuando la vegetación empieza a rebrotar vuelven ya que les gusta alimentarse de brotes tiernos. Lo mismo sucede cuando se desbroza las cunetas de las carreteras por seguridad vial o para crear cortafuegos. Las cabras acuden a las cunetas de las carreteras a comer los rebrotes, pero sus densidades no son así de altas en toda la sierra. Eso puede provocar que nos parezca que son más abundantes de lo que en realidad son, simplemente porque las vemos con facilidad desde los coches. 

7. No obstante reducir densidades es muy diferente a eliminarlas por completo. Las cabras (bocs y asilvestradas) pueden desempeñar un papel funcional sustitutivo del ramoneo de Myotragus. Eso no sólo puede tener efectos prácticos positivos de control de la vegetación para prevenir los grandes incendios (o incluso sobre el control de flora exótica), sino que podría resultar beneficioso incluso para algunas especies endémicas de flora de Mallorca. Paradójicamente eliminar todas las cabras, con una política de densidad cero, podría ser perjudicial para algunas especies endémicas de flora.

8. Se debería estudiar, mediante cercados de exclusión bien diseñados (experimentos BACI, Before-After Control-Impact bien replicados y estratificados), qué especies de flora endémica balear (aprox. un 10% de la flora balear) se ven perjudicadas o beneficiadas por un ramoneo moderado de las cabras. Sin esta información básica es casi imposible tomar decisiones que no estén afectadas por el sesgo de la experiencia individual.

9.  Sería recomendable fomentar el regreso del águila dorada (real) a Mallorca. Una especie con una presencia en la isla documentada por el registro fósil, a diferencia del águila perdicera (o de Bonelli) que ahora se reintroduce o transloca.

10. Es sabido que las cargas intermedias de cabras en islas mediterráneas maximizan la diversidad vegetal. En ausencia de control por herbivoría ciertas especies comunes pueden predominar tanto que acaben "ahogando" a las especies endémicas amantes del sol y de los espacio abiertos. Sin embargo el impacto directo de las cabras es muy difícil que pueda causar extinciones (aunque sí reducciones poblacionales) entre la flora endémica porque las especies vegetales mallorquinas cuentan con diversos tipos de adaptaciones (físicas y quimicas) ante la herbivoría de Myotragus que finalizó sólo con la llegada de los primeros humanos y su modificación radical de la cubierta vegetal (fomentando la expansión del encinar/acebuchal y acabando con la vegetación caducifolia relicta, tras el cambio climático acaecido hace entre 5.000-6.000 años -final del periodo húmedo africano- que afectó también a la vegetación del Sahara y de las islas Canarias). 

********************************************
Las cabras asilvestradas y la protección de taludes en Banyalbufar

Las cabras asilvestradas son capaces de moverse, como Pedro por su casa, en un ambiente tan poco "natural" como un talud fijado con una red metálica para evitar el desprendimiento de rocas. O quizás lo hacen ahora con  más facilidad que cuanndo no estaba esta red sobre la cala de Banyalbufar. El caso es que es importante que la vegetación espontánea del talud se regenere para ayudar a fijar el talud que se ubica directamente sobre la cabeza de los usuarios de la Cala. Las cabras en este caso no ayudan mucho a que esa regeneración se produzca. Este rebaño en concreto debería ser capturado y trasladado a otro sitio y se debería vigilar que su lugar no fuera ocupado en seguida por otra familia. Nuestros colegas de la asociación mallorquina de caza de cabra con lazo y perro podrían ser de mucha utilidad en esta acción de gestión tan necesaria.  
****************************************
Las piteras y el fantasma de la herbivoría del pasado

Esta foto la tomé hoy (19/07/2015) bajando a Son Cos en Banyalbufar. Podrías pensar que no tiene nada de particular. Es una Agave que ha lanzado su típica inflorescencia. Después de este acto reproductor morirá, al ser una especie semelpara. 

Pero si te fijas mejor verás que muchas de las hojas gigantes de la roseta basal han sido cortadas, podadas, porque molestaban al paso de vehículos por la carretera que baja a la Cala. Pues la razón de que la planta haya florecida es precisamente esa. Los jardineros lo saben bien. Cuando quieren arreglar las Agaves de las medianas de las autopistas podándolas lo que consiguen es que...se mueran. Hasta aquí el hecho podría quedar en mera anécdota de jardinería pero la cosa tiene más miga ecológica de la que parece. Estas plantas son gigantes y están tan bien defendidas porque eran comidas por animales gigantes. Concretamente por mamíferos herbívoros gigantes de su área de distribución original. Cuando estas plantas se sentían amenazadas por excesiva herbivoría debían poner en marcha su sistema reproductor para dejar descendencia, lo mismo que hacen en sus semidesiertos de América del norte cuando hay condiciones ambientales adecuadas para la reproducción (sobre todo disponibilidad de agua). Así pues lo que estamos viendo en el presente es la carga evolutiva de una respuesta adaptativa a unas condiciones que evolucionaron hace más de 13.000 años, fecha en la que la megafauna americana se extinguió (por acción conjunta del cambio climatico del final del Pleistoceno y la actividad venatoria humana). Estamos viendo el fantasma de la depredación (de plantas por herbívoros) en acción, aunque ahora sea la tijera del jardinero y no el diente del Megaterio el que dispara la respuesta de persistencia de la planta.

***********************************************
Procesos en acción: un suelo que se mueve!!!

Qué ves en esta imagen?

De entrada nada de particular no? Aunque si te fijas bien verás que hay una capa bien marcada de piedras que a su vez va acompañada por una tierra especialmente negra, comparada con la que hay más abajo no? Bien, lo que te está diciendo a las claras esta lectura del perfil es que hace un tiempo, no sabemos cuanto, hubo un desplazmiento desde la parte alta de la ladera hacia abajo de una capa superficial de suelo, un deslizamiento que arrastró piedras en su camino. Esa capa de suelo que ves es un paleosuelo y sobre él ya se ha desarrollado otro más moderno en superficie, por parte de la vegetación que asoma al exterior. Este perfil está localizado en la bajada peatonal a la cala de Sa Galera en Banyalbufar. Fíjate la próxima vez que bajes.

******************************************************
La flor del Hibisco nos habla desde el jardín

Qué extraña la flor del Hibiscus no? Con ese estilo tan alargado y su estigma dividido en 5 partes. Su color rojo y su gran tamaño nos sugiere que el polinizador es un ave y no un insecto (que ven mal ese color), así que en sus lugares de origen deben de ser frecuentadas por pequeñas aves en busca de néctar.

Hace unos días las observaba cuando se cierran. Al ser el pistilo tan largo el estigma queda fuera de la corola con lo cual no parece que la planta se cierre para impedir el robo de polen por algún consumidor nocturno ilegítimo. Parece que más bien sea por proteger esa enorme corola de los daños que pudiera sufrir al estar abierta por la noche, cuando no cumple función alguna. El ovario del Hibisco se llama ovario súpero porque, al contrario de lo habitual, la parte femenina está por encima de la masculina (anteras) lo que obliga a que la polinización sea cruzada y previene la auto-fecundación. Probablemente esto sea una consecuencia del ofrecimiento del estigma a la lengua de sus avecillas polinizadoras sin obstáculos. O quizás también una estratagema para evitar el inbreeding (la consanguineidad). Quién sabe? 

En la base del estigma la flor tiene estratégicamente colocados unos nectarios. Unas estructuras que ofrecen dulce néctar. Pero ¿para qué? Si hemos quedado que son polinizadas por aves. Pues el caso es que las plantas no sólo tienen nectarios como recompensa a los polinizadores sino también para recompensar a insectos con fines defensivos. En concreto la flor del Hibisco es visitada por las hormigas que acuden a por ese néctar igual que acuden a ordeñar pulgones. A cambio protegen a la planta de la invasión de otros insectos con fines más ilegítimos. Por cierto, me viene a la cabeza una duda. ¿Qué explotaban primero las hormigas a los pulgones o los nectarios defensivos de las plantas? ¿Qué relación es más antigua?¿Cuál viene de cual? ¿Es el nectario un pulgón estático o el pulgón un nectario móvil? Difícil de saber. 

**********************************************************
La gestión de la biosfera a escala balear: una visión crítico-constructiva

Dado el pasado desarrollista de Baleares, debido al boom del turismo de los años 60, que irrumpió como una bomba, sería de esperar que hubiese un departamento de conservación en la administración autonómica caracterizado por la inacción y la dejadez. No ha sido éste el caso en Balears afortunadamente (que en muchos aspectos ha sido modelo a copiar a nivel estatal, a pesar de los exiguos presupuestos con los que se ha contado) y eso se ha debido más a individualidades que a una política conservacionista del Govern. Dejando esto claro de antemano y reconociendo que el nacimiento de la conservación tiene nombres y apellidos ilustres, paso a exponer algunos puntos que quizás puedan ayudar en el futuro a seguir avanzando en la difícil conservación de la naturaleza de las islas mediterráneas. Espero sea tomado de manera constructiva ya que con esa intención, y sólo con esa, se escribe.

La gestión del territorio con objetivos de conservación en Balears (la terra dels foners pues esa es su etimología) debería venir determinada plenamente por su carácter isleño. Las islas, por definición, son espacios aislados, rodeados de mar y ello implica una serie de propiedades. En primer lugar, por obvio que parezca, el mar tiene un enorme protagonismo. En segundo lugar en tierra firme esperamos encontrar comunidades de animales y plantas pobres en especies pero ricas en endemismos. Pobres en especies porque pocas son las especies que pueden dispersar desde los continentes a través de amplios brazos de mar. Ricas en endemismos porque las que llegan y colonizan exitosamente están sujetas a efectos fundacionales, bajo flujo genético y demás veleidades genéticas que las hacen diferenciarse de sus poblaciones fuente. También esperaríamos comunidades disarmónicas (con más representantes de los grupos con mayores capaces de dispersión, de capacidad de lidiar con las características isleñas o simplemente más afortunados por algún avatar histórico), con representaciones porcentuales de los grupos zoológicos diferentes a las continentales. En Balears son abundantes los invertebrados endémicos (a nivel de especie o subespecie la mitad de las 550 formas endémicas de fauna balear son insectos) atendiendo no ya sólo a su naturaleza de archipiélago sino debido a las islas (biogeográficas) dentro de islas (geográficas) que representan las numerosas cavidades subterráneas propias de un archipiélago de roca caliza, fácilmente erosionable por el agua de lluvia  tras su paso por el perfil del suelo.

Por tanto, esperaríamos que la gestión conservacionista estuviese dedicada prioritariamente a la protección de la flora y fauna marina, a la conservación de los endemismos florales (en torno al 10% de la flora balear), a la conservación de los numerosos invertebrados endémicos y finalmente a la conservación de los menos abundantes vertebrados endémicos, ya sean especies o subespecies. ¿Es éste el patrón que encontramos en la gestión de la biosfera a escala balear? La respuesta es un…más bien no. Y la razón de ello tiene bases de tipo histórico, simplemente. En Balears, como en muchas otras autonomías, se ha prestado una especial atención a los vertebrados y especialmente a la clase aves. Esta clase zoológica cuenta con un par de endemismos baleáricos a nivel de especie (la pardela balear y la curruca balear) y diversos a nivel de subespecie: el papamoscas gris, el piquituerto, el herrerillo, el pinzón. A pesar de esta exigua abundancia de endemismos buena parte de los esfuerzos se dirigen hacia la conservación de las aves. Y no necesariamente hacia la conservación de las aves endémicas (¿qué sabemos de la dinámica de las poblaciones de piquituertos o de papamoscas endémicos? ¿les ha perjudicado el abandono del rural o la expansión de los mustélidos en las últimas décadas?) sino hacia la conservación de las más emblemáticas o de las que cuentan con programas de cría en cautividad en otras comunidades autónomas. Aunque se han realizado campañas de conservación de la pardela balear endémica se ha invertido gran cantidad de tiempo y dinero en el buitre negro, el milano real o aves acuáticas como el calamón, el pato colorado, la malvasía o la focha cornuda, no endémicas, que han sido reintroducidos con mayor o menor éxito también. ¿Por qué esta digamos “obsesión aviar”? Pues en parte porque las personas que accedieron a los puestos de gestión, una vez transferidas las competencias en los años 80 a las CCAA, fueron miembros del Grup Balear d’Ornitologia (GOB). Ornitólogos en su mayor parte. Este efecto fundacional ha determinado las prioridades de gestión en Balears y en otras comunidades autónomas donde sucedió un proceso similar. Basta mirar la portada y contraportada del “Llibre blanc de protecció d’espècies” editado por el Govern Balear en 2007. De las 10 fotos presentes 4 son de aves y la que aparece como protagonista en mayor tamaño es un alimoche, un ave rapaz carroñera. Por alguna razón sociológica el colectivo de ornitólogos fue el más activo en cuanto a reivindicación de la naturaleza (p. ej. creación de espacios protegidos) en los años de la transición democrática española y las nuevas autoridades de los gobiernos autonómicos decidieron que eran los más adecuados para llevar adelante la gestión de la biodiversidad. También es verdad que las aves son un grupo zoológico muy atractivo para el público (para el administrado) ya que las aves son grandes y diurnas en su mayoría y se dejan ver por tanto por nosotros, una especie eminentemente visual y diurna.

Se han hecho muchas cosas acertadas y hasta ejemplares, como crear una red de espacios protegidos, luchar contra la expansión del veneno en el rural o incorporar el ganado doméstico en la gestión de los humedales pero, desde una perspectiva crítico-constructiva, diríamos que hay cosas que se hacen que no se deberían hacer y cosas que no se hacen que se podrían hacer. Veamos algunos ejemplos que nos puedan ayudar a mejorar.

Actuaciones de conservación que se hacen y no se deberían hacer

Los descastes de diversas especies, que se han realizado en el pasado o se realizan hoy en día, son prescindibles, por utilizar un calificativo conciliador. Por ejemplo, las gaviotas patiamarillas se han matado a millares en las últimas décadas (mediante todo tipo de medios que incluyen el disparo, la caza con aves de presa o el envenenamiento) con el fin de favorecer a otras especies como la gaviota de Audouin. No hay en realidad una justificación biológica para hacer esto. Las poblaciones de gaviota de Audouin han medrado sobremanera desde que empezaron a utilizar como fuente de alimento los abundantes descartes que genera la pesca del arrastre. Las patiamarillas por su parte aprovechan también este recurso (procedente de una mala explotación marina) además de los vertederos de residuos sólidos a cielo abierto. Ambas especies pues han crecido gracias a su plasticidad como comensales humanos. Las gaviotas de Audouin han visto rebajada su categoría de protección con los años, a medida que sus poblaciones se hinchaban, y en eso poco ha tenido que ver la eliminación de sus competidoras/depredadoras facultativas. Los recursos dedicados a su control podían haber ido dirigidos a la desratización de islotes, como la recientemente practicada en Dragonera, y las tareas de gestión haberse centrado en la clausura de los vertederos de residuos sólidos, tal como ha ocurrido en Son Reus. La justificación real para el descaste de patiamarillas no es biológica sino social, aunque no suela presentarse de esta manera. Las gaviotas pueden atacar a la las personas que pasen cerca de sus pollos en las zonas de cría, pueden robarle la merienda a los niños en los colegios o pueden defecar en las cubiertas de los yates de lujo. Todo eso genera protestas. Protestas que el gobierno aborda desde la perspectiva de la urgencia, lo cual es comprensible en cierta medida dado que las tasas de los contribuyentes pagan sus sueldos. Pero sólo tienen sentido estas actuaciones si forman parte de un plan para atacar la raíz del problema: la superabundancia de recursos tróficos. Si no se quedan en parches que no evitan que las situaciones indeseables se repitan y que haya que volver a actuar una y otra vez.

Recientemente (invierno de 2012) concluyeron las tareas de sellado de Son Reus y el efecto negativo sobre la demografía de las gaviotas patiamarillas de Dragonera no se hizo esperar, como era previsible. 

La necesidad del control de las cabras asilvestradas es a nuestro juicio también muy discutible. El abandono del rural, que tuvo lugar en los años 60, ha traído consigo la expansión del bosque y el matorral (en lo relativo a las plantas) y la expansión de las antiguas cabras domésticas. Estas cabras ejercen ahora una importante presión de herbivoría sobre la flora del bosque mediterráneo. ¿Se deben pues eliminar? Esa pregunta tiene una difícil respuesta en Balears. ¿Por qué? Bueno, en la imagen de abajo se ve la tremenda diferencia entre una zona vallada a prueba de cabras y el exterior del vallado de exclusión.  Dentro del vallado no sólo la vegetación es mucho más densa (casi una laurisilva) sino que hay muchos ejemplares juveniles (reclutas) de encina, cosa que no sucede en el exterior. El bosque está envejecido pues todas las encinas neonatas son devoradas por las cabras. Parece lógico pensar que la situación “natural”, digamos la original, sería la del interior del vallado. Pero se nos olvidan varias cosas importantes de tipo histórico si pensamos así. En primer lugar sobre Mallorca (y Menorca) ha existido durante 5 millones de años (recordemos, por ponernos en contexto histórico, que Homo habilis, el primer ancestro del linaje Homo vivió en África hace sólo 2 millones de años) una especie de cabra que debía de ser extremadamente abundante a juzgar por sus restos fósiles y por la casi ausencia de depredadores con los que contaba (a excepción del águila real). Esta cabra es el famoso Myotragus balearicus que probablemente tenía la vegetación a raya. ¿Qué vegetación? Pues inicialmente restos de una laurisilva durante el plioceno probablemente y posteriormente un bosque mesófilo parecido al que hay hoy en día en el pre-pirineo. Este bosque desapareció a favor del bosque mixto de encina-acebuche (los mismos acebuches que hoy se conservan como olivos injertados) hace sólo unos 5.000 años. Poco después (hace 4.300 años) llegan los primeros habitantes humanos a Mallorca, Myotragus se extingue, y el hombre da forma al bosque. Es decir, durante la mayor parte de su historia en Balears el encinar ha convivido con la presencia de personas y con su actividad forestal. Esta actividad ha cambiado densidades y composición de especie a buen seguro. Así que se podría decir que casi nunca ha existido aquí un encinar “natural”. ¿Lo mantenía el ser humano tan denso como el interior del vallado de exclusión? Difícil de creer. Ahora bien, si la decisión humana del siglo XXI es tener un bosque así de denso, por muy anti-natural que sea, es perfectamente respetable. Pero es una elección humana, no una necesidad fundamentada en la biología. Por otro lado, habría que estudiar en detalle el efecto de las cabras asilvestradas sobre la flora endémica. Que ejerce una gran presión sobre ciertas especies de gran altura (en el Puig Major) parece demostrado. Pero ¿puede haber otras especies de la flora endémica a las que beneficie cierto grado de herbivoría? Especies pratenses por ejemplo amantes de la luz o de los nutrientes que aporten los excrementos de las cabras. A fin de cuentas la flora de las Gimnesias ha convivido con un mamífero herbívoro durante un dilatadísimo tiempo geológico y es difícil imaginar que las cabras asilvestradas vayan ahora a extinguirlas en unas décadas. ¿Acaso no podría ser que reduzcan sus poblaciones, infladas desde la desaparición de Myotragus, a niveles más propios del pasado pre-humano? Habría que hacerse estas preguntas sin miedo, lejos de ningún dogmatismo y lejos de visiones centradas en la botánica pura y dura, más que en la ecología vegetal. Y sobre todo experimentar con cercados de exclusión o semi-exclusión con diferentes cargas de herbívoros y diferentes especies vegetales. Más daño que las cabras han hecho las construcciones turísticas en la franja costera. ¡Sólo en el antiguo Prat de Magaluf hay cinco especies de Limonium endémicas con poblaciones relictas! 

Cercado que excluye la presencia de cabras en la zona de Sobremunt d’Esporles. Se aprecia la frondosidad del sotobosque en el interior del vallado que incluye muchos reclutas de encina. 

Las translocaciones de especies de vertebrados son también muy prescindibles. Sobre todo las de aves, que tienen alas y por tanto gran capacidad de dispersión. El reciente caso de colonización espontánea de Mallorca por buitre leonado procedente de la Península Ibérica nos muestra a las claras que las aves (incluso las menos predecibles ya que los buitres, siendo  aves planeadoras, vuelan muy mal sobre brazos anchos de mar debido a la ausencia de corrientes térmicas) pueden colonizar en cualquier momento. Lo lleguemos nosotros a ver o no. La práctica de estas translocaciones responde más que a necesidades biológicas a decisiones humanas de tener o no tener una especie (presente en el pasado) en nuestros espacios protegidos aquí y ahora. ¿Se debería reintroducir el pigargo europeo presente en el registro fósil de Mallorca? ¿O las diversas especies de córvidos presentes en el registro fósil también y perdidas por el camino? Genuinos representantes de la avifauna balear, a diferencia del águila de Bonelli, no presente en el registro fósil y con escasas citas históricas, que ahora se reintroduce en Mallorca.

Las campañas de lucha contras las especies exóticas (especies introducidas, no nativas) también tienen mucho de prescindibles. Una especie foránea recién llegada es difícil saber qué comportamiento tendrá hasta que no es ya una realidad invasora y en ese momento ya es casi imposible de erradicar. La entrada de especies foráneas (por mar y por tierra) es un continuo cuya única causa de fondo es la tremenda movilidad humana o la creación de infraestructuras (como el Canal de Suez) que ponen en contacto mares hasta hace poco inconexos. El CIESM Atlas de especies exóticas del Mediterráneo recogía en 2002 nada menos que 60 especies sólo de crustáceos decápodos: cangrejos y “gambas” para entendernos. Pensemos en la cantidad de barcos (con sus respectivos vehículos terrestres a bordo) y aviones que llegan cada día a los puertos y aeropuertos a Balears. La llegada de especies asociadas es inevitable mientras esa enorme movilidad sea una realidad. Especies foráneas han llegado con el ser humano desde que llegaron los primeros habitantes humanos. Buena parte de la fauna mallorquina que se considera ya como nativa (naturalizada) y protegida incluye especies que llegaron así en el pasado más o menos lejanos y que en su día debieron causar estragos sobre la fauna y flora nativas. Es el caso de martas, comadrejas, tortugas o erizos terrestres, además de ratas, ratones, lirones, salamanquesas, ranas, culebras, conejos, perdices y un largo etcétera que el habitante balear considera parte de la naturaleza local. Algunas introducidas a propósito como fuente de alimento, otra de introducción involuntaria y otras traídas para tratar de controlar a estos últimos. Las especies foráneas, para complicar más las cosas, pueden hacer cosas “malas” y “buenas”. Malas como extinguir lagartijas endémicas. Buenas como reemplazar funcionalmente su papel de dispersores de semillas de algunas plantas. Por tanto, una posición dogmática en contra de lo que viene de fuera parece difícil de sostener. La verdadera lucha contra el exotismo en fauna y flora comienza reduciendo los flujos de comunicación de las personas y eso está a su vez muy relacionado con la dependencia económica de las islas con el continente o con su capacidad de auto-mantenimiento. A lo sumo cabe actuar de manera rápida sobre especies recién llegadas de conocida trayectoria invasora, cuando aún no han comenzado a expandirse. El mismo principio que es aplicado a los incendios forestales: detección temprana y eliminación. Las erradicación de las especies ya establecidas suele ser una panacea, salvo en contadas ocasiones. Por ejemplo en el caso de plantas en las que sólo la reproducción vegetativa es viable, pero no la sexual.

Ahora que el bosque (sobre todo el bosque secundario de pino de Halepo) se extiende siguiendo el abandono del rural parece absurdo que haya políticas para seguir luchando contra la procesionaria del pino. Gastar dinero o tiempo en eso es tirar el dinero. Tenemos ahora más bosque del que ha habido en las islas desde la llegada de los primeros humanos. Luchar contra la Procesionaria podía tener sentido en un tiempo y unas circunstancias en las que un pino era madera y por tanto dinero. Salvar un pino tenía un interés mercantilista. Hoy en día los pinos tienen valor ecológico pero no monetario. Una plaga de Procesionaria puede matar algunos árboles pero incluso eso puede ser bueno para el conjunto, para evitar densidades tan altas de cara a los incendios forestales que cada vez son más frecuentes y extensos siguiendo la expansión del bosque secundario. Además muchas veces la Procesionaria defolia los pinos (con un efecto preocupante ante nuestros ojos) pero no los mata. Su acción es particularmente aguda si los árboles ya se encuentran estresados (por ejemplo por escasez de agua durante las sequías cíclicas del Mediterráneo) pero acaba remitiendo cuando los árboles se recuperan de esas situaciones críticas.

Actuaciones de conservación que no se hacen y se deberían hacer

Se debería prestar mucha más atención a la conservación de la biodiversidad marina. Balears cuenta con dos centros de investigación de vocación fundamentalmente marina (el Centre Oceanogràfic Balear del IEO y el Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados del CSIC y la UIB) que podrían proporcionar abundante asesoramiento al respecto. Gran parte de la riqueza biológica balear es marina y podría protegerse mediante una red más amplia (y mejor vigilada) de reservas marinas. ¿Quién vela ahora por los intereses de los cetáceos en Balears? Un grupo que incluye delfines, calderones, rorcuales y cachalotes en nuestras aguas. ¿Quién vela por la protección de las zonas de cría del atún rojo? La ampliación de los límites del Parque Nacional de Cabrera ayudaría. No es ésta una tarea que competa sólo al gobierno balear (los parques nacionales son co-gestionados desde hace años) pero desde luego éste puede influir sobre el gobierno estatal para que se haga una realidad. Los fondos de la zona volcánica de Emille-Baudot merecen la máxima protección. La fauna piscícola de las costas de Tramuntana está sobreexplotada por la pesca recreativa. Sabemos, por tesis doctorales realizadas al respecto, que las tallas adultas son enanas y no sólo porque se persigan los peces más grandes y queden los pequeños sino porque ya ha habido un proceso microevolutivo que favorece la prevalencia de los peces que nunca llegan a hacerse grandes. Un proceso microevolutivo cuyo determinante es la preferencia de los pescadores de pesca recreativa por las tallas grandes (una obsesión de nuestra especie que probablemente estuvo detrás de la extinción de la gran megafauna de mamíferos terrestres a lo largo del Pleistoceno en la Europa continental y en otros continentes, por cierto).

La actividad pesquera tiene importantes implicaciones para la conservación de la fauna marina. Buena parte de los grandes depredadores marinos (tortugas, cetáceos, aves marinas) están afectados bien por el aporte de grandes cantidades de comida extra bien por la captura accidental en artes de pesca. Sin duda un esfuerzo de gestión del sector pesquero está pendiente. Obviamente esto desborda las posibilidades de un gobierno autonómico (e involucra a diversas Consellerias con competencias en la materia) pero no por ello se debe dejar de estudiar la problemática en detalle e instar a otras administraciones a tomar las medidas oportunas. Por ejemplo, con la pardela endémica de Balears (uno de los pocos vertebrados endémicos de las islas que ha llegado hasta nuestros días) no basta con evitar la depredación humana en las colonias (viva hasta la década de los 70) o la entrada de depredadores domésticos como los gatos cimarrones sino que hay que evitar la mortalidad indeseada en los palangres artesanales, que se da sobre todo en ausencia de actividad de los arrastreros durante los fines de semana, fiestas y vedas. Bastaría con prohibir que los palangreros faenasen en esos días ya que en presencia de descarte las aves no acuden a por los cebos de los grandes anzuelos que usa el palangre. Esta regulación requiere de la participación de varias CCAA (notablemente la Comunidad Valenciana y Catalunya) ya que las aves marinas no saben de fronteras. Estas medidas además beneficiarían mucho a otras especies de aves marinas como la pardela cenicienta para las cuales el palangre es también un problema. En cualquier caso es la propia generación masiva de descartes la que sigue pendiente de regulación efectiva desde las políticas europeas.

Las cavidades subterráneas deberían ser objeto prioritario de estudio y conservación, más que de uso recreativo o deportivo. Los pequeños seres que pueblan las aguas subterráneas y sus cursos pasan doblemente desapercibidos por su pequeño tamaño y por vivir subterráneamente. Pero son tan biodiversidad como un águila, por mucho que no despierten las mismas pasiones. En este sentido habría que valorar el daño que representan a la biodiversidad oculta las numerosísimas extracciones ilegales o irregulares de aguas del subsuelo. Un tema casi intocable en Balears.  Las cavidades subterráneas también son refugios para diversas especies de murciélagos cavernícolas insectívoros. Preservar cavidades para los murciélagos, mediante cierres adecuados, es también un terreno en el que cabe trabajar más para la conservación de estos singulares mamíferos alados.

Consideraciones finales

Mucho es lo que se ha hecho en las últimas décadas por la conservación de la biosfera a escala balear, dados los medios disponibles, y bueno es reconocerlo. Reconocer los logros no implica sin embargo tener una visión crítico-constructiva sobre diversos aspectos que pueden ser mejorables. Todos vamos aprendiendo por el camino, de manera adaptativa. Los retos del presente son complicados ya que nunca antes habíamos vivido con unas islas tan pobladas o tan globalizadas. Los procesos que en el pasado sucedían a pequeña escala (como la introducción de especies o los incendios forestales) hoy se dan a gran escala y nadie sabe muy bien cómo se gestionan estas circunstancias de nueva planta. Todo lo que podemos decir es que la investigación aplicada y la gestión deben ir de la mano. La experiencia personal del gestor, el ojo clínico adquirido mediante ensayo y error a lo largo de los años, y la experimentación tienen que ir de la mano ante los nuevos y cambiantes desafíos. Hemos de actuar de manera inteligente para evitar efectos inesperados indeseables o fracasos estrepitosos. Con humildad, precaución y rigor podemos conseguirlo entre todos.

**************************************************************

Erosió de platges i Posidònia

Com es veu en la primera fotografia a baix l'àrea de la dreta, que és una zona de roques on no es diposita Posidònia, sofreix un intens onatge, mentre que la zona esquerra de la imatge, amb una massa important de restes mortes de Posidònia surant, amb prou feines té onatge. Això es deu al fet que les ones han d'elevar a dalt i a baix aquesta pesada massa de restes de Posidònia la qual cosa dissipa l'energia de l'ona i protegeix la costa. Un sistema natural d'amortiguació de l'erosió del que hauriem d'aprendre molt.

En la segona imatge es veu ben com succeeix el procés d'acumulació de la Posidònia a la platja de còdols. No es diposita suaument per l'onatge sinó en arribar alguna ona amb més intensitat que provoca que partde la massa de Posidònia surti volant fins a finalment dipositar-se formant un dic natural.

Renéixer del no-res

La major part dels arbustos i arbres mediterranis tenen la capacitat de rebrotar després de ser talats o cremats. En realitat aquesta capacitat va evolucionar en primer lloc com a estratègia adaptativa enfront de l'acció dels grans mamífers herbívors de l'era terciària. Els matolls que considerem típics del clima mediterrani en realitat porten al planeta des de l'Oligocé. És a dir no compten amb 3 sinó amb 30 milions d'anys d'antiguitat. Un ordre de magnitud de diferència. En aquesta època el clima del planeta era tropical/subtropical i l'àrea mediterrània comptava amb una megafauna de mamífers de gran talla. La capacitat de rebrotar va sorgir abans aquests gegants però molt més tard va acabar per ser molt útil abans els incendis dels estius mediterranis on coincideixen les altes temperatures amb l'època seca. Això és el que en biologia evolutiva es denomina una exaptació; un tret originalment evolucionat amb una fi però que després acaba servint a una fi molt diferent. Així doncs la capacitat de rebrotar que ha salvat a moltes plantes afectades pels incendis forestals va evolucionar en un context molt més antic i diferent però va ser reutilitzada per sobreviure al foc mediterrani. 

********************************************************
Les falles geològiques a diferentes escales

Solem pensar en les falles com a estructures de grans dimensions. Però en realitat les hi ha de les grandàries. En la primera imatge es veu una falla que amb prou feines té l'ample d'una mà. El bloc superior i el bloc inferior d'aquesta calcària d'escull de Deià (de la denominada formació calcoarenítica de Sant Telm) s'han desplaçat verticalment de manera relativa, segons ens explicava ahir en el camp Antoni Rodríguez.

 Amb ell mateix vam tenir ocasió de veure la setmana passada una altra falla de dimensions intermèdies. Aquesta vegada d'unes desenes de metres, que provocava el desplaçament d'un escull de coral fòssil des de l'altura de la carretera a Deià fins a l'altura de les cases de s'*Arxiduc a Son Marroig. Es pot veure en la segona imatge el plànol de falla. 

Curiosament les falles grans són les que no es veuen. Afecten a blocs immensos de roques que poden sofrir desplaçaments verticals de centenars de metres. Gairebé totes les costes que acaben en penya-segat són producte de falles i també els llits dels torrents que acaben donant lloc a les cales, una vegada el nivell del mar ha ascendit i ocupat l'antic llit del torrent i ho ha engrandit, com passa per exemple en Cala Deià. També es el cas des Raiguer, que separa Tramuntana del plà de Sa Pobla i dona lloc a naiximent d'aigües com les fonts Ufanes.
***********************************************************
Els garrovers: comuns però desconeguts

Sovint no reparem en els garrovers, per l'acostumats que estem a veure'ls. Però són arbres realment interessants. En primer lloc pertanyen a la família de les lleguminoses (papilionáceas o fabáceas són sinònims) però sense tenir aquestes flors tan característiques de les lleguminoses. En concret els garrovers pertanyen a la divisió de les Cesalpináceas, una part de les lleguminoses que té el seu centre de distribució mundial en els tròpics. La resta de les espècies de lleguminoses d'aquí són Ninfáceas.

D'altra banda les flors del garrover són especials pel fet de créixer directament sobre les branques de l'arbre, per la qual cosa se li denomina espècie cauliflora. Per saber què beneficis té ser caulifora caldria estudiar qui polinitza a aquesta espècie a la seva àrea d'origen mediterrània, encara que no se sap molt bé quina és. Els fruits són probablement un anacronisme evolutiu. Antany havien de ser menjats i dispersats per cavalls o ases salvatges o algun altre gran mamífer herbívor de gran tamany, però avui dia només ho mengen els cavalls domèstics amb la qual cosa en la naturalesa no té una via de dispersió viable. Com a curiositat dir que a causa de la uniformitat en la grandària de les seves llavors (degut a qué?) en l'antiguitat van ser emprades com a unitat de mesura en joieria i del seu nom grec "*keration" deriva la paraula quirat (quilate). En cara que aixó sembla tenir un poc de mite (consultar: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1686184/). 
********************************************************************************

L'ull: dels bacteris al vertebrats

Entre els vertebrats la nostra espècie té una visió en color pobre: només veiem en 3 colors (vermell, verd i blau) mentre que amfibis, rèptils, aus i taurons poden veure en quatre colors: els tres nostres més l'ultraviolat. No obstant això fixeu-vos que en aquesta llista no apareixen els mamífers. Entre ells nostra espècie, amb visió tricolor com els altres primats, és una afortunada perquè la major part dels mamífers només veuen en 2 colors, com els passa als humans daltònics, que no distingeixen el vermell del verd. Un tret aquest que els transporta probablement al nostre llunyà passat de primat nocturn. La visió en color ens va servir, amb el pas a la vida diürna, per distingir els fruits vermells madurs enfront del fullatge verd dels arbres. Encara que hi ha qui opina que la seva funció és més social: reconèixer quan algú del grup menteix i es posa vermell.

Litchi chinensis, la visió tricolor ens permet saber quan un fruit està madur

La visió en color és possible gràcies als cons, un dels dos tipus de fotoreceptors de la nostra retina. Els cons contenen una proteina de nom "opsina". Sorprenentment algues planctòniques com a Volvox conten en la seva taca ocular amb una proteina similar: la rodopsina que es considera l'ancestre de totes les opsinas animals. Aquesta rodopsina de Volvox està en els seus cloroplasts per la qual cosa prové d'antigues cianobacterias de vida lliure. Això vol dir que l'origen últim dels ulls de tots els animals es remunta fins a les cianobacterias, a través de protozous (protistas) que van incorporar a aquests bacteris al seu pla corporal. D'aquests essers meitat animal meitat planta van haver de néixer els ancestres dels ulls de tots els animals, invertebrats i vertebrats. Un succés que va ocórrer una única vegada en la història llunyana i que després ha anat produint múltiples tipus d'ulls per mitjà de duplicacions de gens i posterior divergència per funcionar bé com a ulls, bé com a rellotge circadià (que mesura la durada del dia). Alguns organismes van desenvolupar retines simples, en forma de làmines planes i uns altres van acabar desenvolupant ulls càmera com els cefalòpodes o nosaltres, encara que a partir de teixits oposats

L'ull càmera dels vertebrats deriva d'un ull plà envoltat sobre si mateix al que se l'ha afegit un cristalí

Per tant no és d'estranyar que animals molt llunyans filogenèticament comparteixin el mateix pigment fotosensible de la retina: l'heretarem d'un ancestre comú. Els primers ulls animals apareixen en el registre fòssil sobtadament en la radiació del Càmbric, fa uns 540 milions d'anys. Són els ulls composts dels trilobits que usaven com a lent cristalls de carbonat càlcic, en lloc de proteïnes com a nostra cristal·lina. 

L'aparició d'ulls probablement està darrere de l'enorme radiació de formes vives del Càmbric. El 90% de les espècies animals tenen ulls, encara que pertanyen només a 6 dels 38 filum existents. Per tant els filum d'animals amb ulls s'han diversificat enormement.

Referencia
Lane, N. 2011. Los diez grandes inventos de la evolución. Ariel.

*********************************************************
La formació dels osssos a l'embrió

Si et fixes bé en una columna vertebral (aquesta de la foto és d'una cabra) està formada per la unió de peces modulars que tenen dos jocs de peces d'encaix. Una cosa així com les peces d'un Lego. Això ens indica que en el desenvolupament embrionari la columna ha de seguir una seqüència de formació d'a baix-a dalt o a l'inrevés, assemblant una peça després d'una altra. L'encaix tan perfecte entre peces es deu al fet que en l'embrió el material que posteriorment serà os sòlid i rígid és una espècie de plasma emmotllable de manera que l'ajust de cada mòdul amb el següent queda dissenyat a mesura. 

El mateix succeeix si veus la següent imatge i penses com encaixa la medul·la òssia dins de la columna. En realitat és a l'inrevés. La columna necessàriament es forma de dins cap a fora. Les vertebres creen una espècie de motlle tou entorn de nervis i medul·la i posteriorment es fa rígid. L'ontogènia (el desenvolupament) repeteix en certa mida el procés de la filogenia (la història dels llinatges) ja que primer van existir invertebrats amb notocorda (cordats marins com els tunicats) i molts milions d'anys després van sorgir els primers vertebrats amb la corda protegida per os.

Mira aquest tronc d'alzina com ha pres la forma de la roca per poder seguir creixent. Només amb veure això ja sap un que aquesta roca (un antic despreniment dels penya-segats de més amunt) va caure abans que l'alzina creixés en aquest lloc. És a dir datant l'alzina un podria donar una edat mínima del paleodespreniment. Però el que ens interessa aquí ara és la comparació amb les vèrtebres de la columna. L'os, en l'embrió, fa el mateix que l'alzina. S'acobla al material pre-existent, la medul·la espinal i els nervis que des d'ella emanen. I no a l'inrevés.

*******************************************************
Aranyes de cacen en les flors

Una flor és un tremend avanç de les plantes cap a una pol·linització eficient. Les primeres plantes eren polinitzadas pel vent i aquest procediment era molt poc eficient ja que malbaratava enormes quantitats de recurs. No hi ha més que pensar en les primaveres amb el camp ple de tolls de pol·len groc que algunes persones confonen amb sofre. La flor era una garantia de lliurament porta a porta (flor a flor) del pol·len. Les primeres plantes amb flor van sorgir al planeta fa uns 140 milions d'anys mentre que les primeres coníferes compten amb el doble d'antiguitat. Les primeres plantes amb flor eren polinitzadas per escarabats que en origen serien carnívors i només posteriorment van passar a menjar nèctar i pol·len. Posteriorment alguns grups d'insectes, com el de les abelles, es van especialitzar a aprofitar els recursos oferts per les flors a canvi del seu treball. Però més sorprenent és que al costat d'aquesta relació positiva entre plantes i insectes altres invertebrats artròpods (les aranyes de la família Thomosidae) desenvolupessin la capacitat de caçar als insectes que acudeixen a les flors. En la imatge es veu una d'aquestes petites aranyes després de caçar a un petit dípter. Si s'àmplia la foto es podran apreciar els grans de pol·len que ja s'havien adherit al cos de la mosca.

*****************************************
Sa Foradada: una península amb una història geològica curiosa

En la imatge d'a dalt pots veure bé, si et fixes, que el que denominem Sa Foradada consta de dues parts ben diferenciades. Una península que està unida a terra ferma, feta de dolomíes del triàsic mitjà molt resistents a l'abrasió marina i una altra part (la que té la roca perforada) composta per materials geològics molt diferents dels anteriors: conglomerats i bretxes de la base de la denominada seqüència de turbidites de Banyalbufar, d'edat miocena (terciari), és a dir molt més joves que la península a la qual s'uneix formant una discontinuïtat geològica de llibre. A l'imatge de dalt s'observa bé el contacte mecànic entre ambdues facies.  

************************************************

Fòssils a la porta de casa

No se si us heu fixat alguna vegada però les roques amb les quals es fan les voreres dels carrers a Esporles són molt especials. Per començar estan fetes amb les úniques roques que afloren per aquí que estan estratificades (les calcàries del triàsic mitjà, fetes a partir de sediments de 245 milions d'anys d'antiguitat). Aquestes calcàries del Muschelkalk tenen una singularitat i és que en ser sediments petrificats d'una antiga plataforma marina costanera compta amb galeries fòssils que creaven antics invertebrats marins. Fixa't ben on poses els peus quan caminis pel poble perquè pots estar trepitjant, a l'entrada de la teva casa, les petjades d'un animal que es movia en aquells sediments fa més de 200 milions d'anys!

********************************************************************

El clima de la terra a llarga escala temporal

Solem pensar en els canvis climàtics a escala d'anys, dècades, com a molt segles. L'escala en la qual es mesuren les vides humanes. Però el clima del planeta ha estat de tot menys constant. Ve canviant, a gran escala, des de sempre. Els factors "naturals" de canvi són múltiples i inclouen canvis en la dinàmica dels corrents marins (com el corrent del Golf), canvis en l'activitat solar (cicles de Milankovich) i fins i tot causes més difícils d'imaginar. Una d'elles es creu que ha estat la pròpia invasió del mitjà terrestre, des del mar, per part de la vegetació, de les plantes. 

El desenvolupament de boscos des del Carbonífer ha segrestat moltíssim CO2 de l'atmosfera (que ara està en forma de carbó i petroli) la qual cosa es creu que va conduir a la glaciació de fa 300 milions d'anys. Després d'aquest esdeveniment el clima es va tornar a recuperar a nivells més tèrmics (encara que no tant com antany) però de nou des de fa uns 35-40 milions d'anys ha tornat a deteriorant-se, fins a arribar a aquesta edat de gel en la qual encara vivim. 

Aquesta segona deterioració s'atribueix a l'orogènia alpina, és a dir, a l'aixecament de muntanyes de carbonat càlcic (CaCO3) que han segrestat quantitats enormes de CO2 del cicle a llarg termini del carboni. Aquesta orogènia va aixecar muntanyes com els Himalayas, Pirineus, Pics d'Europa, Alps o les pròpies serralades bètiques de les quals la serra de Tramuntana és una extensió. Així doncs quan alçes la vista a Esporles i observis la serra pensa que aquí radica la clau que hi hagi casquets polars encara en els pols del planeta terra en lloc de viure en un agradable clima tropical o subtropical!

****************************************

Les claus de l'envelliment humà

Envellir és sobretot cosa de mamífers no voladors! Les aus i els mamífers voladors (ratapinyades) no pateixen a penes els símptomes negatius de la deterioració física amb l'edat. Per tant la naturalesa té maneres d'evitar aquesta deterioració. El creixent camp de l'epigenètica (la gran revolució actual de la biologia) obre noves pistes sobre aquest tema. Nosaltres els mamífers ens deteriorem amb l'edat hagut d'en gran manera al fet que les nostres mitocondris (nostres petites fàbriques d'energia del citoplasma cel·lular) funcionen molt bé quan estem en edat de reproduir-nos (la fi de tota forma viva) però posteriorment funcionen pitjor (aixó es denominen efectes pleiotròpics antagònics). En concret comencen a tenir pèrdues involuntàries d'oxigen amb la qual cosa ens oxidem a nivell cel·lular i les cèl·lules acaben autodesmontant-se en un procés conegut com a apoptosi. Aquest procés és molt probable que estigui controlat per una simple metilació (addició d'un grup CH3 o grup metil) a les cistosines d'un gen. En succeir això l'ADN que compon el gen s'enrotlla sobre els "rodets" que representen les proteïnes histones disposades al llarg del ADN amb la qual cosa el gen queda inaccessible per a la transcripció, és a dir, es desactiva. El cas és que hi ha aliments (alvocat, brocoli, magranes o el te verd) que són especialment adequats per desmetilar. Amb això el gen quedaria de nou actiu i seria com tornar als 25 anys en aquest sentit. Cèl·lules que no s'oxiden i per tant òrgans que no es deterioren!!! Hem de veure molts canvis en el futur proper. 

*******************************************

Ecologia des de la botiga de verdures (els anacronismes evolutius)

Des dels anys 70-80 del segle passat se sap que els grans fruits dels boscos tropicals americans, aquests que comprem ara en les nostres botigues de comestibles europees, com alvocats, mànecs, papaias o xirimoies, entre molts altres, eren dispersats per grans mamífers desapareguts des de l'entrada de la nostra espècie en el continent americà fa uns 13.000 anys. Em refereix als megateris, gonfoteris, gliptodonts, calicoteris o mamuts, entre uns altres. 

Megateri fòssil al Museu de CC Naturals de València

Posem per cas els alvocats. Són uns fruits enormes, rics en polpa i en el seu interior tenen una llavor enorme i tòxica. Aquests fruits són perfectes per a un animal de gran talla que els pugui menjar d'un mos, sense rompre la llavor, de manera que aquesta pugui germinar una vegada l'animal evacúa. Aquests arbres (detinguts en el temps) possiblement s'haguessin extingit de no ser perquè van passar a ser conreats pels humans. Així idò quan vagis de nou a la teva tenda de comestibles no deixis d'imaginar-te aquells óssos mandrosos gegants (que ara només podem veure als museus) de les amériques, menjant alvocats. 

Però aquest fenomen no és exclusiu d'Amèrica. A Europa també vam perdre nostra megafauna del Plistocè. Tan sols perdura a Àfrica i alguna cosa a Àsia avui dia. Si mirem les plantes que trobem en el nostre entorn a Mallorca, se m'ocorreix que hi ha dues amb clar síndrom de dispersió per megafauna. Són el garrover i el garrover del dimoni. 

Ambdues plantes produeixen fruits (beines) molt grans, amb llavors ben protegides i manquen dispersores que no siguin part del bestiar domèstic (possibles substituts funcionals de la megafauna perduda). Altres casos propers serien el préssec (amb aquesta llavor enorme i ben protegida), un arbre que van introduir els romans creient que era de Pèrsia (d'aquí el seu nom Prunus persica) encara que en realitat és oriünd de Xina, Afganistan i Iran. Les magranes serien un altre exemple que ens resulta proper, encara que també són originàries de la zona d'Iran. També les figueres de moro tenen aquest passat, encara que per molt que ens sorprengui son originaries d'Amèrica del Nord.

************************************************************

Redistribució hídrica

Em va sorprendre trobar a Cyclamen balearicum als voltants de la Font de Son Tries. És més habitual trobar-la dins de l'alzinar. I a més estava en una disposició molt particular que em va donar que pensar. Estava aferrada directament al tronc d'un gran plataner (Platanus hybrida). Al principi vaig pensar que estaria aquí simplement buscant l'ombra de l'arbre o potser tractant d'evitar la dent de la cabra i l'ovella. Però pensant-ho millor crec que la raó està lligada al fenomen de la redistribució hídrica. Els arbres bombeigen aigua des del subsòl fins a les altes fulles gràcies a l'evapotranspiració. Gràcies a l'efecte de succió d'evaporar aigua des de les fulles, ja que no tenen una bomba (cor) com nosaltres. El cas és que això succeeix, per a la majoria dels arbres, durant el dia. A la nit l'aigua no pot ascendir tant en fallar l'efecte succió així que s'acaba quedant en els horitzons superficials del sòl. Amb això l'arbre aconsegueix que les seus arrels més petites (més superficials) puguin absorbir nutrients dissolts en l'aigua. Però això té un efecte secundari de facilitació per a moltes espècies de plantes que manquen d'arrels profundes que poden aprofitar l'aigua superficial. I això em porta de tornada al pà porcí. Crec que estaven allí, ben aferrats al tronc del plataner per aprofitar-se de la humitat que l'arbre genera. La redistribució hídrica (com tots els tipus de facilitació vegetal) té una gran importància en ambients àrids o semiàrids. Per exemple les pites (Agaves) segur que es beneficien de l'efecte de bombeig i redistribució que fan les Yuccas de profundes arrels, en els deserts de Nord Amèrica. En el bosc el total és sempre molt més gran que la suma de les parts. Les interaccions estan per tot.

Albuferas i prats

A l'Albufera d'Alcudia faríem millor diguent-li el Prat d'Alcudia. Per saber el per què d'aquesta proposta de canvi toponimic hem de recordar primer què és una albufera, quins processos geomorfològics i ecològis l'acaben formant. Molt resumidament són cinc. Primer es va donar una subsidencia de grans blocs de roca durant l'orogènia alpina (miocè inferior, fa uns 18 milions d'anys). Uns blocs (denominats graben) es van elevar formant les serres de Mallorca i uns altres es van enfonsar. Els blocs enfonsats formen el plà i les conques de Palma i d'Alcudia. Posteriorment aquests van ser emplenats amb el material erosionat dels blocs elevats  (horsts) al llarg del miocè mitjà i superior. Ja en el Pleistocè  es va donar un procés de transgressió marina (lligat al desglaç dels pols) creant un golf marí al invadir els terrenys enfonsats i terraplenats secondariament. A continuació el golf va quedar tancat pel desenvolupament de barres d'arena i es formà la llacuna litoral a la qual en àrab se li donà el nom de petita mar (Al-bohayra). Finalment, un procés ja ecològic entra en acció: la succesió vegetal que fomenta a més a més la colmatació de la llacuna amb sediments. A aquest procés ecològic hem d'afegir l'acció de les dessecacions humanes i la transformació en cultiu de l'arròs (que acelera el procés de colmatació) per entendre perquè ara tenim un prat inundable en lloc d'una albufera d'aigües obertes.  Les tasques de restauració han tractat de rejovenir el sistema, excavant llacunes i canals i obrint masses d'aigua lliure en la vegetació palustre amb l'ajuda del foc i del bestiar (vaques, cavalls, bous). El resultat ha estat la creació d'un mosaic paisatgístic amb augment molt considerable de la biodiversitat. 

Si be el procés ecològic (que ha seguit a les alteracions humanes) porta a la colmatació del mitjà aquàtic i a la seva transformació en un ecosistema terrestre, el procés geomorfològic a més llarg termini porta al continu enfonsament de la zona, a causa de l'enorme pes dels sediments acumulats durant milions d'anys, i a la seva inundació pel mar, facilitat pel canvi climàtic. Així doncs dos processos naturals operen a escales de temps diferents i porten a finals diferents a curt i llarg termini. Llarga vida a s'Albufera!

***********************************************************

Ses Taronges i els Bancals: un passat tropical a Mallorca

Aquests aparents "bancals" son alternancies de palesols (vermell) i dunes fòsiles (gris).

Representan periodes successius de trangresió i regresió del mar durant les glaciacions del Pleistocé. Durant les regresions es formen les dunes, en condicions d'exposició dels fons marins, i durant les transgresions es formen els sols damunt les dunes anteriors, en condicions de major humitat que permeten la transformació del quars a sediments de grà més fi com a argiles i llims. En aquesta foto, presa per Cala Pí, estam amb els peus xafant els materials miocès (escull de coral) i mirant de front tot el Pleistocé mitjà, cobrint un periode des de fa 400.000 anys a fa uns 120.00 anys. Sencillament impressionant!

Dins de l'escull de coral miocé (de fa uns 6-7 milions d'anys) hi havia zones de forta corrent, tubs, en les quals creixien unes algues vermelles (rodoficies) que prenien forma de boles. Al contrari del que podria semblar, no es formen rodant pel fons una vegada mortes, com les boles de Posidònia sinó perquè les algues estàn contínuament corregint l'efecte del corrent que las tomba. Aquestes estructures es denominen tècnicament "rodòlits" i encara se formen en els mars d'avui però a grans profunditats. El present sempre és una clau per interpretar el passat en geologia. Els rodòlits tenen un tamany aproximat de taronges groses i per aixó la gent a fet servir el topònim de "ses taronges" per nomenar les zones on afloren, que haurien d'estar catalogats com a "geolosites" d'importància internacional. 



L'epifitisme esporlerí

Ser epífit vol dir viure damunt d'una altra planta. Ho solen fer, de manera obligada, moltes plantes de les selves tropicals perquè la llum arriba amb dificultat al sòl a causa del gran desenvolupament del dosel arbori. 

No obstant això hi ha altres circumstàncies que poden potenciar l'existència de epífitos. A Esporles mateix podem veure com quan escasseja el sòl fèrtil algunes plantes troben un substrat adequat sobre uns altres els arbres. Però no sobre qualsevol arbre. Sol passar sobre les Melias que creixen entre el Centre de Dia i la Plaça de la Balanguera i també en el passadís per als vianants del Colliseum. 

Si et fixes bé veuràs amb sorpresa que sobre aquests arbres creixen figueres, gramíneas, abatzers, melics de Venus, parietarias i algunes altres, aprofitant que aquest arbre genera esquerdes i forats. Si no et fixes bé passen desapercebudes i semblan part de l'arbre.

També passa sobre les palmeres (que no són arbres sinó plantes gegantes) ja que tenen molts buits a la base de les grans fulles.

Això lluny de ser un fet anecdòtic pot tenir conseqüències demogràfiques importants per a les plantes que descobreixen aquesta estratègia, que fan aquest descobriment. Les plantes epífites pot ser que tinguin menor fecunditat en créixer en un substrat pobre però segurament augmentin la seva supervivència en tenir menys competidors. En realitat no passa d'aquesta manera perque els serveis de poda dels arbres eliminen totes les epìfites anualment.

Perquè són escultures les oliveres de Tramuntana? Una nova hipòtesi

Aquesta pregunta m'intriga des que viu a Mallorca. Perquè aquestes oliveres de troncs embullats? Aquestes escultures naturals. Ningú sembla tenir la resposta. Com a molt s'afirma que són arbres mil·lenaris i que de la seva vellesa es deriven les seves formes. En realitat, la major part de les oliveres de la serra no són tan antigues. Poden tenir uns pocs centenars d'anys això sí, que no està gens malament. Però em temo que la raó de les seves artístiques formes pot radicar en una altra qüestió i per entendre-la cal repassar primer com s'originen els olivars de l'illa. Podríem pensar que els cartaginesos o els grecs o els roman van viatjar fins a aquí amb vaixells plens d'oliveres. En realitat no va anar així. En els vaixells només viatjaven estaquilles d'olivera, centenars, milers, petites estaques fàcils de transportar. Per a què? Bé, Balears estava plena d'ullastres silvestres. Oliveres sense domesticar per la mà de l'ésser humà. I els ocurrents viatgers van pensar que la millor estratègia per difondre el cultiu era simplement domesticar aquests ullastres empeltant-los.

Aquells primers ullastres ja havien de tenir un port venerable. Se'ls tallava tota la copa i se li inserien les formes domesticades. De manera que tenim dos arbres en un. Una base que podia ser molt vella i una copa més recent. No existeix doncs una olivera, quan mirem a un arbre individual a Mallorca, sinó dos! I d'aquí crec jo que li vénen les estranyes formes. La inserció d'una part estranya podria tenir com a conseqüència una reacció al si de l'ullastre, com de rebot enfront d'un cos estrany. El poltre salvatge no es deixa domesticar sense lluitar. I el mateix podria fer un ullastre. Segons aquesta hipotesi meva el trasplantament té conseqüències profundes i deixa la seva petjada en aquestes inexplicables transformacions (malformacions) del tronc. Per tant la bellesa que admiram en ells podria tenir unes arrels en certa manera terribles (dramàtiques que diria un anglès), de lluita, de reacció davant la pèrdua de llibertat. Una cosa així com quan admiram una catedral sense pensar en els esclaus que van dedicar la seva vida a la seva construcció. 

Bona prova que el que dic pot ser ben cert ve de dues fonts: d'una banda en llocs com Andalusia on les oliveres es planten d'estaca els arbres no prenen aquestes formes estranyes i en segon lloc els arbres no es deixen envellir molt perquè quant més inverteix un arbre en tronc, en manteniment estructural, menys dedica a producció de fruit. Ja ho deia el mestre Margalef. Però clar a Mallorca no es pot tallar una olivera i esperar al fet que rebroti perquè el que sortiria d'ella seria l'ullastre salvatge que va ser. Així veiem olivars envellits amb minvament de la seva productivitat. Així que a l'ús dels empelts debem tant tenir la serra plena d'arbres venerables per la seva bellesa com tenir-la plena de troncs retorçats que ens parlen d'un passat de domesticació. Les plantes no tenen sistemes nerviosos així que no podem dir que pateixin en el procés. Les formes només són testimonis de la intromissió neolítica humana en la naturalesa i del seu domatge amb tècniques que tenen més d'enginyeria que d'agricultura. L'èsser humà ho va fer amb els cavalls, amb les ovelles, les cabres i bous silvestres. També amb les oliveres. I pel camí es va domesticar a si mateix; idò això som nosaltres quan admiram una olivera de troncs tortuosos: formes domèstiques d'Homo sapiens que admiram la bellesa d'altres formes domèstiques de producció propia.

Reflexions en torno al cicle de l'aigua

Aïgues transparents de sa Font Major

En la imatge de l'esquerra veiem aigua rajant en la Font des Prat de la Serra de Tramuntana mallorquina. Aigua neta i transparent recentment sorgida de la terra. Per a això l'aigua ha hagut de completar un circuit tancat, un cicle, des de l'evaporació de l'aigua de mar, passant per a formació de núvols, la seva condensació, la seva caiguda com a precipitació i el seu filtrat final a través de les esquerdes de les roques calcàries que constitueixen el gruix de les roques de les parts altes de la serra fins a trobar un substrat impermeable que ha forçat la seva sortida a la superfície. De nou ara viatjarà a través dels torrents rumb al mar. 

Però si pensem una mica més veurem que la molècula d'aigua que ara bevem en la font ben va poder haver format part en el passat d'una planta. En aquest cas la molècula va poder haver estat emprada com a font energètica (donant d'electrons) en haver estat escindida per l'acció dels fotons de la radiació electromagnètica solar.

Torrent de San Pere a la tardor

El cos que la planta va fabricar a partir dels sucres orgànics, va poder haver estat ingerit per un herbívor que en "respirar" a nivell cel·lular els sucres de la planta (és a dir en cremar la glucosa en els mitocondris per mitjà de l'oxigen procedent de la lisi de la molècula d'aigua) haurà reconstituït de nou molècules d'aigua i de diòxid de carboni. Així que el cicle de l'aigua dóna voltes i voltes però algunes molècules poden haver-se separat per força i tornat a ajuntar espontàniament, estant per tant formades per àtoms que, encara que idèntics, no són els mateixos que la molècula d'aigua tenia en caure dels cels. Un petit detall a tenir en compte per valorar millor la complexitat d'aquest cicle.
*************************************************************

Arrels del passat

S'altre dia, passejant per la zona del Port des Canonge, vaig trobar aquestes estranyes formacions en argiles del Bundsandstein (Triàsic inferior). Després de mostrar les fotos a diversos geòlegs ens han indicat que es tracta de "rizocrecions". És a dir, marques deixades per antigues arrels que van pertànyer a plantas que van créixer en el que fa 200 milions d'anys van ser unes planes d'inundació. En aquesta època el planeta anava desmuntant les muntanyes de l'orogènia herciniana i aquests sediments vermells, rics en ferro, es van dipositar en ambient continental, és a dir, durant un període de regressió marina i en condicions molt àrides. Avui veiem les vies excavades per les antigues arrels repletes de petits còdols que han anat emplenant el buit deixat per la matèria orgànica en descompondre's. 

**************************************************

Erosió diferencial

La erosió diferencial conserva muntanyes en el temps

Aquesta expressió, una mica complicada, es refereix a un procés natural molt important però molt senzill també. Com podeu veure en la imatge la presència d'un trosset de roca més dura damunt d'un material geològic poc compactat i fàcilment erosionable fa que es generin figures curioses en forma de petits monticles amb un "capell". Això que mostra aquesta imatge a petita escala és el que explica per exemple el famós i estrany paisatge de les Bárdenas Reals de Navarra.

Encavalcaments al cim de Sa Mola de Planici formant penyals

Més prop de casa aquest procés de l'erosió desigual de diferents materials ens pot aportar una visió molt interessant. Pensau que si les roques del terciari no estiguessin encavalcades a Mallorca per les compactes roques del Juràsic Inferior la serra no seria ni ombra del que és. No hi haurian puigs de 1300 metres ni molt menys senzillament perquè s'haurian erosionat fa molt de temps.

Roques del Miocé a Esporles, karstificades i arrodonides

La serra seria més bé de l'altura i aparença de llocs com el Monestir de LLuc on el Miocè aflora sense "casquet" protector i ja veieu com està de karstificat (erosionat per l'aigua). Encara que les serres mallorquines no són velles (procedeixen del plegament alpí en la seva major part, excepte una base Paleozoica del plegament hercinià) en els seus 18 milions d'anys d'existència s'haguessin erosionat molt més ràpid de no ser perquè els avatars de la tectònica de plaques van provocar que el Juràsic acabés muntat sobre els materials més joves del Miocè. En certa mida hem d'estar agraïts que passés aixó perquè així podem gaudir d'aquests paisatges tan espectaculars.

Un altre exemple d'erosió diferencial. La mar s'ha portat els materials més tous depositats entre materials més compactats. Fixat que aquest depòsits de margues del Miocè han experimentat un gir de 90º. Es van depositar en horizontal i ara els veiem verticals.

Seguiment de l'incendi d'Andratx

Afortunadament la vegetació mediterrània té mecanismes per renéixer després de les enormes pertorbacions que suposen els incendis. Com es pot veure a les imatges de baix els garballons, aquestes palmeres mediterrànies que procedeixen del clima subtropical que teníem al terciari, només es van cremar superficialment i tornen a ser verds ara. 

Per la seva banda la mata i el càrritx rebroten a partir d'estructures subterrànies de resistència, alimentats per l'abonament que representa la matèria orgànica mineralitzada per l'incendi, ja que els incendis actuen com alliberadors de les sals minerals absorbides des del sòl per les plantes en el curs de les seves vides. 

En el curs de l'evolució, durant els últims dos milions i mitjà d'anys sols han sobreviscut a la pressió selectiva que representen els incendis típics del clima mediterrani, les plantes que són capaces, d'alguna manera, de beneficiar-se o sobreviure al foc. Així doncs no és d'estranyar que ara vegem verd sobre el negre de nou.

Les reforestacions no només són innecessàries sinó probablement perjudicials. Tot el que urgeix fer en aquests casos és recuperar marjades o construir nous dics en zones d'erosió perquè el preuat recurs sòl no acabi en la mar arrossegat per les pluges de la tardor. 

Sens dubte la serra va haver de tenir abans de l'arribada dels primers éssers humans i del gran augment en la freqüència de focs forestals associada a la nostra espècie, una potència de sòl de diversos metres. Moltes formacions càrstiques (lapiaces o rasclèrs) que ara veiem exposats van haver de formar-se en el passat sota terra, aprofitant l'efecte àcid dels àcids húmics baixant el pH de l'aigua de pluja en travessar el perfil del sòl. Aquest sòl perdut o bé està baix la mar ara o emplenant les depressions calcàries de la serra on fins fa poc es conreaven oliveres, ametllers o garroveres. 

Els incendis són consubstancials al Mediterrani i el seu clima. La freqüència amb la qual ocorren no. En part aquesta elevada freqüència es deu a l'abandó del tradicional món rural i la densificació dels boscos secundaris de pins. En aquest sentit la presència controlada i moderada de bestiar en el bosc (rucs, cabres, ovelles) ajudaria molt a mantenir-ho més obert i per tant menys procliu als megaincendis. 

*********************************************
Els fruits de la tardor i els seus animals dispersants

Arriba la tardor i amb les seves pluges es dispara la producció de fruits en el matoll mediterrani. Llentiscles (mata localment), ullastres, murtes, aladerns, marfulls, lligaboscs, cirerers de pastor, entre molts altres, omplen de color aquesta estació. La fructificació coincideix amb el pas migratori massiu de nombrosos aucells del centre i nord d'Europa que es dirigeixen a les nostres latituds fugint del mal temps i de l'associada mancada de menjar. 

Fruits de cirerer de pastor (Crataegus monogyna)

Els aucells que a l'estiu eren majoritàriament insectívores es tornen ara frugívores i passen aquests mesos menjant les energétiques baies, drupes i altres tipus de fruits de la maquia (garriga localment). Amb això li fan una labor impagable a la vegetació en dispersar les seves llavors a través de les dejeccions, contribuint a sembrar el seu propi menjar (és a dir els fruits dels matorrals) d'anys futurs.

Fruits de arboç en diferents estadis de maduració (Arbutus unedo)

No obstant això els espectaculars fruits de l'arboç, de costosa i llarga fabricació, són dispersats majoritàriament per mamífers carnívors com els marts quan cauen a terra. Els aucells no fan en aquest cas una tasca tan important. L'introducció dels marts a Mallorca (ventura en època de la romanització encara que no se coneix la data a ciència certa) segurament va suposar un increment en les tases de dispersió d'aquest arbre dins dels alzinars i ventura explica la seva gran abundancia actual.

Fruits de murta (Myrtus communis), una planta de la mateixa famili taxonòmica que els Eucalyptus

**************************************************
Els fongs des de una perspectiva ecològica, no gastronòmica

Arriba la tardor i es llancen a la muntanya multitud de persones a la recerca de bolets. Amb el temps van distingint els bolets comestibles de els perillosos. Però, coneixen el que és un bolet en realitat?

Els "bolets" són el cos fructífer dels fongs (part de la fase sexual del seu cicle de vida) del grup dels "basidiomicetos" (l'altre gran grup de fongs és el dels "ascomicetos"), i els fongs són organismes eucariotes, com els animals i les plantes. És a dir, tenen cèl·lules complexes, amb un nucli on es troba el material genètic ben protegit, encara que el fet de tenir les parets cel·lulars compostes de quitina (com l'exosquelet dels insectes) en lloc de cel·lulosa, fa que es classifiquin en un regne apart al de les plantes.

Aquest fong (comú a Esporles)  produeix una sustancia amb pudor a carn podrida que atrau a les mosques i d'aquesta manera dispersa les seves espores 

Els fongs són amants dels mitjans àcids, per això creixen bé en el sòl dels boscos replets d'àcids húmics produits pels arrels de les plantes. En això es diferencien dels bacteris, que són amants de mitjans alcalins. Els fongs i els bacteris han mantingut una pugna entre ells des de les albors de la vida sobre la terra. No en va ara nosaltres aprofitem substàncies produïdes pels fongs en el curs de milions d'anys d'evolució per defensar-se de l'atac dels bacteris. Els diguem "anti-biòtics" i la penincilina (o amoxicilina) és l'exemple paradigmàtic.

Fongs descompossant la fusta de una vella alzina morta. No més quan l'arbre a mort i a perdut les seves defenses químiques començan els fongs a apoderarse d'ells

Els fongs exerceixen labors importantíssimes en els ecosistemes. Una d'elles és la descomposició de la matèria orgànica, inclosa la resistent fusta dels arbres morts (veure un altra entrada d'aquesta secció sobre l'origen biològic de la fusta). Gràcies a ells la matèria es recicla en el sòl del bosc i els nutrients queden disponibles per a noves plantes.

Una altra labor fonamental dels fongs és la d'associar-se a les arrels de les plantes el que proporciona a les plantes nutrients minerals i aigua. És el cas de les denominades micorrizes. L'associació dels fongs a les arrels de les plantes pot arribar més enllà de la simbiosi amb plantes individuals, connectant els diferents arbres d'un bosc en xarxa, com els moderns ordinadors. Gràcies a les hifes dels fongs (la part vegetativa del fong, equivalent als cables de xarxa de la informàtica) els boscos no són una col·lecció d'arbres sinó un tot que funciona interrelacionat. El que li passa a un arbre pot tenir repercusions sobre un altre peu que es trobe a distància. Pensa que les plantes que no tenen arrels que puguin ficar-se molt terra endins poden rebre aigua i sals minerals a partir dels micelis de plantes que si les tenen mitjaçant un procés físic denominat redistribució hídrica, consistent en dur l'aigua de les profunditats humides a la seca superficie sense cost algú.

El sòl de l'alzinar és més ric en especies i densitat de fongs que el sòl del pinar. En qualsevol cas tot dos son mitjans àcids que son els que els fongs amen

Els fongs es reprodueixen mitjançant espores. Per això és important al recolectarlos a la muntanya que no es fiquin en bosses de plàstic o similar sinó en cistelles permeables de manera que les espores puguin dispersar-se. Els fongs dispersen les seves espores a gran distància gràcies al vent. Són tan petites que poden viatjar fàcilment milers de quilòmetres el que fa que els processos d'especiació en fongs siguin molt més limitats que en les plantes productores de pol·len perque no es dona el necesari aillament reproductiu i per tant genètic. És a dir hi ha les mateixes espècies de fongs en llocs molt distants.

La descomposició de les fulles de pí genera un medi àcid apropiat per al creiximent de fongs

Els fongs microscòpics es denominen llevats, estan formats per una única cèl·lula i són els responsables de la fermentació de la cervesa i del pa. Encara sent microscòpics són molt més grosos que els bacteris. 

Fongs sapròfits creixent damunt d'un excrement de bou a Esporles. La tasca de descomposició de la materia orgànica feta pels fongs és indispensable per al funcionament dels ecosistemes

Ja saps, si sorts a la muntanya a recollir bolets recorda que són només la punta d'un icerberg (el miceli o conjunt d'hifes) que és imprescindible perquè els boscos creixin i romanguin en el temps sans i estalvis. I recorda que els bolets que no son bons per a tu si lo son per al funcionament del bosc. Respecta'ls!!!

Les hifes dels fongs conecten a les plantes del bosc entre elles, com en un ordinador en xarxa. Les plantes intercanvien aigua i nutrients fen servir aquets "cables" de la natura

*****************************************

L'orige dels mamifers des de les roques del Port des Canonge

Com ja he dit en altres ocasions, les roques vermelles del Port des Canonge, l'anomenada roca d'esmolar, està formada per sediments (gresos) del Triàsic, el primer període de l'era Mesozoica ("secundària"). Aquests sediments tenen una edat de 250 milions d'anys i es van formar just després del gran període d'extinció massiva del Permià. Entre els supervivents d'aquesta catàstrofe hi havia dos grans grups de rèptils: els teràpsids i els arcosauris. Les primeres etapes del triàsic van estar dominades pels terápsids i més en concret per Lystrosaurus, un rèptil vegetarià de la grandària d'un porc que excavava forats. Menjaria falgueres gegantines, coniferes i cicadacees, la vegetació de l'època. Les seves restes fòssils s'han trobat en les roques del triàsic inferior com les del Port. Es creu que en aquest temps el 95% de tots els vertebrats eren d'aquesta espècie!!! 

Més endavant en el triàsic altres teràpsids, els cinodonts, van desplaçar a Lystrosaurus, que finalment es van extingir al final d'aquest període. Els cinodonts (vegetarians i carnívors, potser ja amb pèl però encara reproduint-se per ous com els actuals monotremes) acabarien sent els ancestres dels mamífers que apareixen per primera vegada al final del triàsic, fa uns 200 milions d'anys. Eren formes de grandària petita, com els actuals rats grills. I van romandre amb aquesta talla petita durant 120 milions d'anys perquè amb l'entrada del Juràsic comença a predominar el grup dels rèptils arcosauris, que donaria lloc als cocodrils d'una banda, als pterosaurios per altra i als dinosaures (aucells inclusos) per un altra. Des del Juràsic fins a l'extinció de finals del Cretàcic (frontera K-T) el món va ser dels arcosauris: els teràpsids van perdre la "batalla". Només després de l'extinció dels dinosaures a la frontera K-T van prendre el relleu els nostres ancestres mamífers derivats dels teràpsids. Sense aquell meteorit que va extingir als dinos nosaltres segurament mai hauríem existit. L'historia dona moltes voltes. Els rars d'avui poden ser la norma demà.

Es curiós pensar que les causes de per què els mamífers som de "sang calenta" (més correctament de sang a temperatura constant) cal buscar-les en aquesta dura època del triàsic, quan van aparèixer els nostres primers ancestres. Pel que sembla l'assumpte té molt a veure amb incrementar la capacitat de resistència (els rèptils són corredors de velocitat però no de fons), la qual cosa va poder resultar molt beneficiós en aquell món àrid i pobre en oxigen que va seguir al gran cataclisme del Permià. 

****************************************
De Einstein a la fotosíntesi passant pel sol

Quina és la via que condueix des d'Einstein a la fotosíntesi? Molt senzill. Einstein va intuir que tota l'enorme energia que fabrica els elements de la taula periòdica (a partir de l'element més senzill de l'univers: l'hidrogen) durant la mort dels estels (durant les supernoves) ha d'estar disponible devolta en rompre un àtom. És a dir, les enormes pressions i temperatures d'un forn estel·lar, que vencen les forces nuclears febles i fortes entre els components del nucli dels àtoms (protons i neutrons), no cauen en buit sinó que estan conservades dins dels àtoms. Al fisionarlos (partir-los) aquesta enorme energia aplicada inicialment s'allibera. És com recuperar l'energia d'aquell estel moribund que va aconseguir el somni dels alquimistes medievals: transformar un element químic en un altre. 

Bé, en la fotosíntesi les plantes generen molècules complexes (molècules aquesta vegada, no àtoms) vencent les forces de repulsió elèctriques (entre electrons aquest pic) per passar d'aigua (líquida) i diòxid de carboni (gas) a un sucre complex (sòlid) a partir del qual es forma el cos de les plantes fet de lipids i proteines. En la respiració cel·lular, que té lloc en els mitocondris de les cèl.lules animals i vegetals, aquestes sucres complexes són transformats de nou als seus elements originals (aigua i diòxid de carboni), al cremar els sucres amb oxigen, per recuperar l'energia (el raig de sol en forma d'enllaços moleculars) que porten dins. Així idò el paral·lelisme entre el que suceeeix a nivell atòmic i a nivell molecular és clar, encara que parlam de quantitats d'energia alliberades que no tenen gens que veure clar. 

La famosa equació d'Einstein (E=mc2) només vol dir que d'una quantitat minúscula de matèria es pot obtenir una quantitat enorme d'energia, tanta com aquesta matèria multiplicada per 300.000 al quadrat. Que la constant sigui la velocitat de la llum o no és el de menys. C podria haver estat el nombre pi multiplicat per 100.000 i elevat al quadrat. El resultat hagues estat similar, però l'expressió amb "c" com a constant és més elegant. Així doncs la supernova és a la fotosíntesi el que la fissió atòmica és a la respiració. Fenòmens oposats, fonamentals per a la vida. Capturadors i alliberadors d'energia del estels.

Tant els cloroplasts com els mitocondris són antics bacteris de vida lliure incorporades per la cèl·lula eucariota, la cèl·lula dels animals i les plantes. La fotosíntesi és en el fons tot un assumpte elèctric. L'aigua és escindida en els seus components bàsics per acció de la llum del sol (pels quants d'energia denominats fotons). Els electrons de l'aigua, obtinguts en escindir la molècula d'aigua, són empleats per fabricar ATP i NADPH, magatzems d'energia, i gràcies a aquestes molecules es captura i redueix (es carrega negativament) diòxid de carboni per formar hidro-carbonis o sucres complexos, com la glucosa i els seus derivats. Mentre l'oxigen es desprèn com a substància de desfet, altament tòxica, oxidant-ho tot al seu pas. Curiosament l'aigua ens proporciona tant l'aliment que menjam (gràcies als electrons dels seus enllaços) com la via per a cremar-ho i recuperar la seva energia enmagatzemada (gràcies a l'oxigen). Sense aigua (i sense els fotons del sol per rompre la seva mol.lècula estable) la vida hauria estat una aventura impossible sobre el nostre planeta! L'aigua, es podria dir, és el "combustible" primordial de la vida. La vida i la electricitat van inexorameblement de la mà!

******************************

Un altre viatge en el temps des de el Port des Canonge

Una dels avantatges de viure a Esporles és que queda molt a prop el Port des Canonge i les seves vermelles roques d'esmolar. Aquest preciós aflorament és únic en tota Mallorca i està constituït per les roques més antigues de l'illa, a excepció d'un petit aflorament del Pèrmic-Carbonífer que també està a la zona. Aquest gresos són de l'era secundària (Mesozoic) concretament de la part més antiga del seu primer període (el denominat triàsic inferior o Buntsandstein). Els sediments que les formen tenen entre 250 i 200 milions d'anys d'antiguitat. 

En aquella època tots els continents emergits formaven una sola gran massa anomenada Pangea ("tota la terra") que es trobava entorn de l'equador. Les condicions eren de aridesa generalitzada, ventura a causa d'erupcions volcàniques, i no hi havia rastres de casquets polars. La vegetació que poblava la terra ferma eren Cicadaceas i Ginkgos (com els que ara tenim als jardins), a més de falgueres gegants i coníferes. Encara no havien sorgit les plantes amb flor (quedava molt), però els insectes ja comptaven amb una llarga història. La fauna estava molt empobrida després de l'enorme extinció en massa del final del Paleozoic (Permià). No obstant això a les roques del Port trobam signes de vida animal. En el fons del riu que va formar aquests sediments vermells apareixen estructures, com la de la foto d'a baix, que són denominades pels geòlegs bioconstruccions o bioperturbació. 

Si comparau aquesta foto amb la de sota, presa d'internet, corresponent a galeries excavades per crancs actualment, veureu que és molt possible que estiguem veient les galeries construïdes per crustacis (o mol·luscs) d'aigua dolça que van viure fa 250 milions d'anys, ni més ni menys!!! 

Tot un luxe i un regal poder observar tan prop de casa vestigis d'una història molt llunyana. La nostra pròpia història en realitat si penses que en aquella època els vertebrats marins (peixos), ja havien colonitzat terra ferma i s'havien diversificat en forma d'amfibis i rèptils, una branca dels quals donaria lloc als primers mamífers cap a finals del triàsic.

****************************************

La fauna dels baciots del Torrent de Sant Pere

El Torrent de St. Pere es passa molts mesos a l'any sense aigua. Això ens podria fer pensar que ventura no compti amb molta vida en el si de les seves aigües, quan la pluja recarrega els aqüífers calcaris permeables i les fonts (com ara la Font Major, És Rafal, Són Trías, En Baster) omplen el llit del torrent d'un flux d'aigua continu. 

No obstant això la vida és summament persistent i és capaç de comptar amb formes de resistència a la sequera, esperant temps millors. Així, en baciots del torrent, ara en ple mes de maig, hem trobat escorpins d'aigua, escarabats aquàtics, Notonectas, larves de tricópters i caragols d'aigua dolça. Aquí van algunes fotos d'aquests invertebrats indicadors d'aigües de molt bona qualitat.

Dytiscus marginalis, coleopter d'aigua o "balena"

Caragol d'aigua (Limnaea)

Notonecta glauca, hemípter

Larves de tricòpters 

Escorpí d'aigua, Nepa cinerea, heteròpter

Els escorpins d'aigua i els escarabats tenen adaptacions molt curioses a la vida subaqüàtica. Per exemple els primers poden capturar una bombolla d'aire i respirar d'ella com si anés una ampolla d'aire comprimit d'un bussejador. Alguna cosa semblant fan els escarabats que atrapen aire sota els seus èlitres (el primer parell d'ales endurit dels coleòpters) i a partir d'ell respiren. Els escarabats són a més grans depredadors. Les larves de tricòpters fabriquen una envoltura juntant petites pedretes del llit del torrent per a protegir-se dels depredadors, com si fos una funda. Així que es reprodueix un ecosistema a petita escala, a l'escala d'un toll d'aigua dolça. Així de sorprenent és la naturalesa.

************************************
Guixos de colors i roques volcàniques

El primer període del Mesozoic és el denominat Triàsic, que es divideix en 3 èpoques:  inferior, mitjà i superior. Roques del triàsic inferior (Buntsandstein) es poden observar amb facilitat en el Port des Canonge (són la denominada pedra d'esmolar formada per sediments fluvials, rics en òxid de ferro, formats en un ambient continental àrid). En la fotografia de sota es poden veure les marques deixades per fulles i pals i galeries d'insectes al llit del riu fa més de 200 milions d'anys!!! En aquesta época quasi tots els vertebrats fòssils que es troben son Lystrosaurus, un rèptil del tamany d'un porc actual.

A l'època superior del Triàsic se li denomina "Keuper" i va tenir lloc entre fa 228 i 200 milions d'anys. Roques d'aquesta època es poden observar a Esporles. Es presenten com a guixos de colors amb formes complicades i com a roques volcàniques d'aspecte vermellós, semblants a la superfície de Mart. Les pots veure amb facilitat a l'entorn de Son Simonet o a la carretera d'Esporles a la Granja si et fixes bé. En aquesta época varen evolucionar els primers mamifers a partir dels rèptils.

Les roques del Keuper ens parlen d'un ambient molt àrid, amb abundant activitat volcànica, similar al voltants del "Mar Rojo" d'avui. Els sediments que les formen es van  dipositar en ambient també continental (després d'una regressió de l'antic mar de Tetis) sobre una extensa plataforma formada a partir de antics relleus hercinians situats on actualment està Navarra, que acabarien sent comprimits i convertits en roca de la actual serra de Tramuntana fa "només" uns 18 milions d'anys, durant el plegament alpí. Observar aquestes roques es fer un viatge gratis en la màquina del temps. La vall d'Esporles s'ha format per l'erosió d'aquests sediments més tous, al llarg dels darrers 18 milions d'anys. 
********************************************
Sargantanes fent d'insectes

El procés biològic de pol·linització de les plantes sol ser dut a terme per insectes. De vegades també per mamífers voladors (rates pinyades) com als deserts de Mèxic. Però a les illes aquest paper ho poden dur a terme també les sargantanes. A les fotos de sota es pot veure una sargantana de sa Dragonera (Podarcis lilfordi) menjant pol·len sobre una pastenaga marina (Umbelifera). 

Part del pol·len quedarà en les seves mandíbules i llengua i quan acudeixi a una altra flor podrà contribuir a la seva pol·linització. A les illes sense depredadors (i amb baix nombre d'espècies competidores) les sargantanes poden aconseguir enormes densitats amb la qual cosa el seu paper com polinizadoras és molt més que accidental. També poden contribuir com a vectors en el procés de dispersió de llavors, en menjar-se els fruits i escampar-los amb la seva femta (que, per el que se sap, a més aporta un abonat extra a les llavors). 

El cas de les sargantenes com a un cas d'ajust ecològic (ecological fitting)

Aquest cas de les sargantanes de Dragonera que empren les flors de pastanaga marina per menjar pol·len pot ben ser un bon exemple del que el genial Daniel Janzen denominava "ecological fiiting" (ajust ecològic). Un podria pensar que les inflorescències en capítol de les pastanagues marines han evolucionat com a plataforma plana i àmplia com una adpatació per donar suport per a petits rèptils que acudeixin a menjar i en conseqüència polinitzar les seves flors. No obstant això les pressions selectives de les umbelíferas per fer capítols florals no van probablement per aquí, sinó que més aviat els capítols són una síndrome típica de les plantes amb flors petites que les agrupen per resultar més atractives als insectes i optimitzar les seves visites a les flors. Prova d'això és la multitud de flors amb capítols que no són polinitzades per rèptils però sí per insectes. Així doncs l'ús que fan les sargantanes de sa Dragonera de les Daucus és pur ajust ecològic a causa de la plasticitat de conducta de les sargantanes. Segurament una innovació cultural no gaire llunyana que s'assembla en aparença a una coevolució però que en realitat és probablement una interacció ecològica recent. 

Segurament totes les ampliacions de nínxol típiques dels animals en illes (a causa de la baixa competència interespecífica) són casos d'ajust ecològic. Animals que per la seva plasticitat són capaces de dur a terme tasques molt diferents d'aquelles que van ser fonamentals en el curs de la seva evolució, però adquirides en el temps ecològic. És el cas dels marts a Mallorca. Uns mustélids arboris subalpins que aquí fan més bé el paper de fagines.

I pensant-ho millor, podria entrar com a ajust ecològic tota la plasticitat fenotìpica de les plantes deguda a "epi-mutacions", almenys, tota la que no és heretable. Al cap i a la fi són ajustos en el temps ecològic que no afecten directament a l'estructura del codi genètic sino només a les regions de control de l'expressió del gens.
***************************************

D'on venim?

Realment, totes les preguntes que un es fa són secundàries respecte a aquesta. D'on venim? En realitat aquesta és la pregunta de les preguntes. Poca gent sap que som tan afortunats com per poder observar avui dia, en viu i en directe, als nostres ancestres més llunyans. I no cal anar-se a llocs exòtics i llunyans. N'hi ha prou amb apropar-se al Mar Mediterrani. La vida, tota la vida, va néixer en el mar, per tant si vols conèixer com va ser el teu origen no cerquis en terra ferma sinó en les aigües de mars i oceans. Nosaltres, els éssers humans som cordats i vertebrats, perquè la nostra columna vertebral prové d'una "corda" o "noto-corda" que va sorgir en uns éssers marins molt simples fa centenars de milions d'anys. Afortundament l'evolució no opera eliminant tortes les formes anteriors, sino construint damunt part d'elles de manera que els llinatges dels nostres avantpassats continuan existint avui en dia. A la fotografia de sota, presa a Sa Dragonera a principis d'maig de 2013, pots veure un tunicat de vida lliure de la familia Salpidae. Encara que semblan no tenir cap paregut amb nosaltres les larves dels tunicats, que son pelàgiques i naden, presenten una notocorda (un sistema nervios primitiu considerat l'ancestre de la nostra espina dorsal) a la regió caudal. Per aixó reben també el nom d'uro-cordats. Posteriorment la coa desapareix, perden la notocorda i se fan bentònics, aferrantse al fons de la mar. 

No obstant, els tunicats, encara que simples, no són els animals pluricel·lulars més antics del planeta. Aquest luxe correspon a les esponges, als tenòfors i als cnidaris, com aquest grumer (Pelagia noctiluca) de sota. 

Quan observis un d'aquests animals a la naturalesa tracta'ls amb el màxim respecte. Són els avantpassats de tots els animals i porten al planeta almenys 500 milions d'anys, quasi sense modificacions, segons sabem per les seves restes fòssils. Una visió de la vida des d'aquesta perspectiva necessàriament faria als éssers humans molt més respectuosos amb les altres formes vives amb les quals compartim el planeta i faria de la nostra persistencia a llarg termini un event més probable.
********************************************************
Observacions en torn als aubóns

Els albóns (Asphodelus aestivus) son unes plantes ben curiosses. No no més perque han tingut diversos usos humans, el més comú dels cuals es fer canyissos d'assecament de figues amb les tijes floríferes seques. Son unes plantes absolutament resistents a top tipus de perturbacions. Les ovelles no les hi mengen perque no tenen un sabor agradable, regeneran bé després del foc perque son geòfits, es a dir, tenen bulbs subterranis. Curiosament, com es veu a la foto de sota, els bulbs son múltiples, pareguts a raves, i quan llauren un camp en realitat li fan un favor a la planta perque separen els bulbs i els dispersen, amb lo qual la planta acaba multiplicantse rápidament. 

Una de les coses més interessants del albóns es que produeixen flors de manera sequencial al llarg de les tijes florals (les més antigues més avall, més a prop de la tija principal, les més recents al extrem contrari). D'aquesta manera podem estudiar si les flors primerenques han tingut major èxit de polinització que les flors que se han obert més endavant en la primavera o no. A la següent foto s'observa com les flors que no han estat polinitzades deixan una marca, com una cicatriu, mentres que les exitoses desenvolupen un fruit.

La variabilitat és molt gran dins d'una mateixa planta i també entre individus diferents, però l'impresió és que les flors que s'han obert més prest tenen més risc de patir gelades, encara que quan estàn obertes és molt probable que siguin visitades, en els dies bons, per part dels pocs insectes que estiguin actius als mesos de l'hivern perque poques plantes corren el risc de produir flors quan encara fa fret. Finalment mencionarem una darrera curiossitat ecològica com es el fet de que a les flors del albóns s'amaguen de vegades les aranyes carranc (familia Thomisidae) que es dediquen a capturar els insectes que acudeixen a los flors a menjar nèctar i pol.len (a veure si la trobes a la for de baix!). Les recompenses que les flors ofereixen als insectes per col.laborar en la polinització son aprofitades hàbilment per les aranyes. La naturalesa pareix un lloc idíl.lic però no ho és tant en realitat. Res surt gratis i sempre hi ha un oportunista que troba un espai per fer els seus negocis vitals sense donar res a canvi. Fent trampes. Però aixó ho deixarem per un altre moment.

Els aubóns ens ensenyen que l'estrategia de reaccionar molt prest quan sembla que les condiciones climàtiques canvien no sempre és bona. A l'imatge de sota es veu com una planta que va sortir en flor amb els primers calors de la primavera ha resultat a la fi un absolut fracàs. Ni una sola flor ha acabat donant un fruit.

Per contra una planta que ha florit més tard i ha estat exitosa fa l'aspecte de la planta de sota. Tota be plena de fruits verds. La pregunta per tant seria...perquè no han desaparegut de la naturalesa les plantes amb el genotipo de dalt, si no deixan descendència.  L'explicació és que no sempre s'equivoquen. De vegades florir al principi de temporada no dona problemes. Diguem que la variabilitat natural (estocàstica) del temps manté el polimorfisme en el calendari de floració dels aubons. Hi ha un poc de tot. Uns anys guanyen uns i altres anys guanyen uns altres. 

Hi ha una factor addicional a tenir en compte. L'èxit dels fruits no només depèn de si han estat polinitzats o no sinó de l'estat fisiològic de la planta. Si va molt justa de recursos, venturar perquè l'any anterior va ser molt exitóst o perquè aquest any escasseja algun nutrient, pot ser que les flors polinitzades no arribin a donar fruits. Seria una mica l'equivalent a aquells animals longeus que es prenen anys "sabàtics" per descansar del tremend esforç que suposa la reproducció.
*********************************************************************
Processos en acció

Hi han diverses maneres de sortir a contemplar la naturalesa. A mi la que més m'agrada no és la sortida col.lecionista en la que vas anotant espècie tras espècie, ni tampoc la sortida purament paisatgística en la que fotografies llocs agradables. Ambdues coses son interessants en sí mateixes però hi ha un altra possibilitat més divertida: sortir a cercar processos naturals! A la fotografia de sota podem observar simplement un paisatge espectacular (Cala Figuera i el Fumat a Formentor) o bé...

un procés erosiu que està tenint lloc de manera silenciosa. El penyasegat de la part de dalt de la fotografia (segurament un cavalcament de rocas antigues sobre roques geològicament més recents) està desfent-se progresivament (o ventura no progresivament sino en events puntuals catastrofics després de llargs periodes de estabilitat) i les roques que va produint es reparteixen muntanya avall fins arribar a entrar en la mar, on formen petits illots. És tot un conjunt, un continu, i si ho mirem bé podem imaginar-lo en acció, en moviment.

A la foto de sota veiem un altre cas de procés ocult en acció. No no més és una foto bonica d'un marfull (Viburnum tinus) juvenil sino que estam observant el procés de facilitació vegetal pel qual una planta aconsegueix tirar endavant gràcies a creixer a l'interior d'una planta ja ben estrablerta. En aquest cas la planta que fa de protectora i facilitadora es un arbust de mata (Pistacia lentiscus). La mata ha proporcionat sense voler unes condicions d'humitat i nutrients i de protecció front a l'herbivoria que el marfull no hagues tingut si hagués tractar de creixer en un terreny més obert.

Hi han tot tipus de processos que tenen lloc davant de nosaltres a la naturalesa que es podem observar simplement educant l'ull. Quan aconsegueixes descubrir-los és com si la natura t'estigués parlant. No hi ha possibilitat alguna d'avorriment ja mai més.

******************************************
De vegades es atractiu fer mala olor

Es coneguda la sofisticada estrategia de les orquídies d'imitar la forma dels insectes per tal d'atraure els polinitzadors a les flors. Més concretament per atraure mascles a copular amb flors amb forma de femella de les abelles solitaries del gènere Eucera, en posició d'emparellament, i amb el seu olor característic. Als voltants d'Esporles podem observar a la primavera diverses espècies d'orquídies, molt abundants a les margades abandonades que encara no s'han tancat molt de vegetació. A la foto de sota Ophrys bertolonii. 

Però les sorpreses del món vegetal no acaben aquí. Ser estàtic i no poder anar enlloc actua com a una presió selectiva molt forta de cara a desenvolupar solucions per fer que els insectes vingan on un es troba. La rapa pudenta (Dracunculus muscivorus) ha solventat aquest problema reproduint la olor de la carn podrida, que és un atractiu infalible per a les mosques. 

Aquesta planta de la familia de les Araceas ("lliris d'aigua") es pot trobar a lloc molt eixuts com ara  les escletxes del puig des Fumat a Formentor en Mallorca o a l'illa de l'aire a Menorca. En aquesta illa sembla que els mascles de les sargantes endémiques de les Gimnèsies monopolitzen les plantes en flor per caçar mosques quan acudeixen a la flor. Tota una carrera d'obstacles que plantes i animals venen corrent des de fa milions d'anys i que nosaltres tenim la sort de poder contemplar si sabem com i on mirar. I sense anar-se molt en fora!

*****************************************
La Font den Baster i els mites mallorquins

No, no és una plaça de bous en miniatura. És la Font den Baster i està a Esporles. Passam tots els dies amb el cotxe ben a prop sense adonar-nos. Aquesta font té el seu origen a l'edat mitjana, en plé periode de islamització  de Al-Mayurqa. L'aigua de l'ullal anava canalitzada cap a Ciutat  de Palma (Madina Mayurqa), junt a l'aigua de la Font de la Vila que està als voltants del campus de s'uib i la Font del Mestre Pere o de na Pera.

Aquesta font, tan important com desconeguda, me serveix d'excusa per parlar d'un gran mite mallorquí: que l'aigua de les fonts ve des de els Pirineus!!! Bé, aixó es completament fals. L'aigua de Mallorca és local i ve dels aquifers, ja siguin de roca calcàrea (cas d'Esporles o de ses fonts Ufanes) o detritics (cas de San Pobla o el Prat de San Jordi). En el cas de Na Bastera, la falla que dona joc a la vall de St Pere ha enfonsat part del terreny de manera que les aigües del aquifer de la serra es troben amb un mur de margues impermeables que forcen a l'aigua a pujar a la superficie. A Mallorca els torrents poden anar eixuts bona part de l'any o al llarg de diversos anys però la roca calcàrea permeable de la serra actua com una esponja, com un embassament natural subterrani. En llocs determinats l'aigua es veu forçada a aflorar. En aquest cas ho fa pujant per la falla i creant un meravellos ullal del que tots els esporlerins haurien d'estar ben orgullosos. El mite de l'aigua del Pirineu probablement és degut a la trobada de fulles d'arbres de fulla caduca en travertins quaternaris, ja que fa tan sols uns 6.000-7.000 anys a Mallorca la vegetació s'assemblava molt a la que hi ha avui en dia als Pirineus. Com ens expliquen els hidrogeòlegs, per rebre aigua d'aquelles muntanyes tots els estrats entre el Pirineu i Mallorca haurien de ser permeables i, encara més, la capa superficial hauria de ser impermeable per a que l'aigua no sortira a la mar pel camí. Aquest no és el cas en absolut. Així que ja saps, posa un mite menys en sa teva vida!!! L'aigua de les nostres fonts  es aigua genuinament "mallorquina".
**********************************************
Càrritx amic, càrritx enemic

El càrritx (Ampelodesmos mauretanica) és responsable en certa mida de que moltes possessions de Mallorca presenten aquest aspecte tan degradat, amb zones cremades ex profeso per fomentar la presència, en el passat, de brots tendres de càrritx , per aliment del bestiar, com es el cas d'aquest pinar del que no més queden alguns peus vius.

El cas es que curiossament ara que molts predis estan abandonats el càrritx madur actua com a regenerador del paisatge original, iniciant les primeres etapes de recuperació d'una maquia. No més el càrritx soporta les condicions extremes d'insolació i pobreça del sol de les vessants més asolellades. Sota el càrritx després poden creixer ja arbustos com la mata (Pistacia lentiscus). El càrritx fa com de tireta per curar la ferida del paisatge vegetal. 

Amb el temps un paisatge destrossat per tal de tenir forratje salvatje pot acabar recuperant-se tot sol per facilitació vegetal. Una paradoja i una impressionant lliçó de restauració espontànea de la natura que fariem bé imitant en el Mediterrani, en lloc de forçar l'implantació de plantes per repoblació. 
*******************************************************************
La invenció de la fusta

La foto de sota mostra simplement un tronc d'un pí en procés de descomposició per acció d'insectes i de fongs. Es una imtage que invita a la reflexió perque a la natura li va costar tant trobar una solució evolutiva per a fabricar el cos dels arbres sobre terra firma que quan va inventar la lignina va donar amb un compost a proba de bombes. Els fongs, per exemple, no més van ser capaces d'inventar la quitina. La fusta va ser inventada per les plantes fa 400 milions d'anys, durant el periode Carbonifer aprofitant una gran riquesa d'oxigen a l'atmosfera. La lignina, com el col.lagen animal, son proteines amb enllaços creuats, molt resistents, que han de menester molt d'oxigen per formarse.

Tant resistents son aquestes mol.lecules de sucres complexes que no tenen a penes enemics durant la vida del arbre i fins i tot quan son morts només uns grups molt particulars d'insectes son capaces de descompondre la fusta gràcies a l'ajuda dels bacteris que portan als seus intestins, que fermenten aquestes mol.lecules. Aquest microbis no van surgir fins 50 milions d'anys després de la invenció de la fusta. Com diria el gran mestre Ramón Margalef...gràcies a aixo podem nosaltres tenir mobles que perduren en el temps i hauriem de afegir que per aixó tenim carbó també! Simplement durant 50 milions d'anys la fusta es va apilar sense ningú que pogués descompondrela. I aquesta sort que tinguerem perque la descomposició de tota aquesta fusta del passat haguès consumit una bona quantitat d'oxigen. La fusta es un gran invent per solventar un problema que les plantes no tenien en origen, quan eren aquàtiques, que es l'efecte de la gravitació sobre la masa de les plantes. Es necessita una estructura de suport per situar la part fotosintètica en primera fila i lluny dels  depredadors. Algunes espècies com ara les sequoyes han dut aquest procés fins als seu límit, creant arbres de més de 100 metres d'alçada, ja en plena era dels dinosaures. 

Com ens recordava Margalef aquest arbres tenen aproximadament l'altura de la zona fòtica a la mar: 100 metres de profunditat. Supos que en ambients tropicals la descomposició de la fusta ha de ser més ràpida, afavorida per les altes temperatures, la gran humitat i l'enorme diversitat de formes vives. 

**************************************

Les variables fulles de les alzines

L'imatge de baix es una comparació entre dues fulles de alzina que creixen sobre dos arbres diferents però que estàn tocant-se, es a dir, que estàn sotmeses a les mateixes condicions ambientals, dalt de la mola de Son Cabaspre (Esporles).

Se sap que sobre una mateixa alzina es poden donar diferents tipus de fulles depenent de si la part baixa de l'arbre està sotmesa a herviboria o no i també en funció de l'intensitat de la radiació solar (amb fulles de sol, més petites, i fulles d'ombra més grans). Però en aquest cas estam parlant de dos arbres diferents i de fulles que creixen sota les mateixes condicions ambientals. Les diferencies per tant no poden ser més que genètiques (en lloc de epi-genètiques). ¿Qué pot causar que una alzina tinga unes fulles tan grosses com les de una surera? Bé, les alzines mallorquines d'entrada son de la subespecie Quercus ilex ilex, que té la fulla més gran que s'altra subespecie de la Peninsula Ibèrica, la Q.i.ballota (=Q.i. rotundifolia). La subespècie nominal (Q.i.ilex) creix sobre tot a la costa de Girona i a la Cordillera Cantàbrica, a llocs humits (a més de algunes poblacions aillades a Cazorla, serres d'Alacant o Pirinieus). Es un bosc que recorda encara al bosc humit subtropical (tipus laurisilva canaria actual) que va haver a Mallorca fins a finals del Terciari. Es caracteritza per l'escassetat de plantes al sotabosc, la presència de moltes falgueres i de plantes enfiladises que cerquen la escasa llum que penetra les copes dels arbres. Però clar aquesta explicació valdria per a totes les alzines. Per qué unes tenen fulles més grans que unes altres? Durant el Pliocé i bona part del quaternari els boscos de Balears eran molt diferents als d'ara. Eran boscos mesòfils com els que avui en dia es poden trobar al pre-pirineu, amb moltes espècies de roures de fulla permanent i també marcescent. Coincidint amb l'arribada tardia dels primers essers humans a Mallorca (fa poc més de 4.000 anys) la vegetació va passar de cop a estar dominada per alzines i ullastres (no sé sap molt bé si per acció humana o per algún canvi climàtic a nivell local o per ambdues coses juntes). Molt probablement les differents espècies de Quercus (roures) que van coexistir van arribar a hibridar-se (ho fan amb facilitat). Així, moltes formes inexplicables que veiem avui en dia (com les fulles gegantines de la foto) probablement s'expliquen pels "fantasmes del passat". Moltes vegades tractem de trobar explicacions a les coses que observem fent servir pistes del present, oblidant que a la natura tot té una història molt llarga i complexa i que es la història la que sovint té la clau per entendre el present.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Temps dolents per als eriçons maríns

A finals de l'estiu de 2011 vaig recollir molts de eriçons de mar (Paracentrotus lividus) que trobava morts a zones de roca de poca profunditat de la Serra de Tramuntana. Hi havia individus de totes les classes d'edat, des de molt petits a molt grans. A finals de l'estiu de 2012 vaig trobar més però no tants. 

Recentment vaig descobrir un article de Girard et al. (2011) publicat a la revista Marine Ecology on parlan d'una mortandad massiva d'eriçons marins a les Canàries al any 2003. Va tenir lloc cap a finals de l'estiu que es quan l'aigua marina aconsegueix les temperatures supeficials més altes. Les mateixes dates en que va tenir lloc la mortandad de eriçons a Mallorca. Aquestes condicions afavoreixen l'expansió de microbis patògens (protozoos i bacteris) que poden causar aquestes mortalitats en massa d'equinids. Probablement els eriçons se sumen ara als problemes associats a l'escalfament global (aumenten de temperatura i canvis en el pH de l'aigua) que pateixen altres formes marines més o menys sessils com els corals. Es un asunt que mereix atenció perquè pot estar generalitzant-se. Els  equinoderms han estat presents als oceans del planeta Terra des de principis del Càmbric, és a dir, des de fa uns 550 milions d'anys. Son uns dels grups d'animals més antics que existeixen. 
********************************************************************
Lliçons de restauració vegetal impartides per les marjades abandonades

Fa cinc anys, quan em vaig instal.lar a Esporles, aquestas marjades de la foto de baix estaven encara conreades amb cereal. Durants aquests anys han anat, poc a poc, sent reclamades (guanyades) per la vegetació espontànea que encara perdurava en els seus voltants. Es pot veure clarament com la argelaga o gatosa negra (Calicotome spinosa) va avançant en diversos fronts des de els laterals de la marjada (dreta de l'image) cap al centre. Aquesta planta te una molt bona protecció front a l'hervivoria gràcies a les seves punjes.

Un altra gran col.lonitzadora espontània dels camps de conreu abandonats es l'aubó, albó o porrassa (Asphodelus aestivus) com es pot veure en la fot de baix.

Els aubóns son unes plantes molt resistents perque surten a partir d'uns bulbs subterranis que no son destruits pels incendis forestals (i que quan son romputs per les arades dels tractors s'escampen més) i a més no son menjades per les ovelles o les cabres degut a la seva càrrega de substancies químiques defensives. El cas es que no qualsevol planta pot col.lonitzar un espai obert amb la mateixa facilitat. Hi han unes plantes pioneres del que se denomina process de successió vegetal i darrere d'elles venen altres, quan el terreny està ja una mica més preparat. De fet hi han algunes plantes que no més creixeran sota les plantes pioneres en un process que es denomina "facilitació vegetal". Sota les plantes pioneres les condicions de humitat e insol.lació durant el dur estiu mediterrani son més tolerables. Aixó ens hauria de ensenyar una gran lliço. El model de repoblació forestal que inventaren els enginyers forestals del nord d'Europa no es útil a les latitudes meridionals del continent i menys al mediterrani. La recuperació de parceles cremades o abandonades a ca nostra s'hauria de fer imitant el processos naturals de recol.lonització de terres de conreu. Per exemple, si en aquestas marjades ferem diverses piles de branques seques de pi o de alzina sota d'aquestes piles tindriem una regeneració espontànea de moltes plantes que o bé no se podem defensar de l'herivoria o bé no suporten la deshidratació lligada al calor de l'estiu i la manca d'aigua. A partir d'aquestes petites "illes" de vegetació ja consolidades se podria aconseguir una progresiva recol.lonització de tota la superficie alterada. La força bruta, amb el pic, la pala o la maquinaria pesada no és la sol.lució per regenerar els nostres boscos. Les marjades abandonades ens parlen de com fer millor les coses; només hem de saber escoltar-les.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Festival de brucs i xiprells: llums que s'apaguen i s'encenen

Ahir (5 de març) observaba un fet curios al Port des Canonge. Els xiprells (Erica multiflora) que han estat en floració durant la passada tardor i l'hivern des de fa poc que se mostren amb les seves flors seques (floretes marrons a la foto de baix). Justament ara que moren aquestes flors comença la floració d'un parent molt próxim del xiprells, el bruc o bruc mascle (Erica arborea), amb les floretes blanques a la foto.

Aquesta composició ens sembla dir que ambes espècies, del mateix gènere (Erica) i familia (Ericaceas) se reparteixen els insectes polinitzadors en el temps per tal de no competir per ells. Les flors rosades del xiprell son més petites i probablement no guanyarien una batalla per atraure insectes amb el seu cosí germà el bruc, de flors una mica més grans. Ambdues espècies creixen braç a braç sobre sols àcids com els del gressos vermells de la zona del Port (materials silicis d'origen continental, es a dir fluvial, depositats fa uns 250 milions d'anys, en el Triàsic inferior o Buntsandstein). El bruc en les nostres terres no passa de ser un arbust de 1 a 3 metres però on l'humitat abunda, com a la laurisilva de les Canàries, se converteix en un autèntic arbre. Un veinat de brucs i xiprells i parent molt proper, encara que no ho semble a primera vista, es l'arboç (Arbutus unedo), que pertany a la mateixa familia i floreix a la tardor com el xiprell. 
--------------------------------------------------------------------------------------------------------Astragalus: una planta aparentment simple però d'alló més interessant

Aquesta planta de baix es Astragalus balearicus, el coixinet de monja o eixorba-rates negre, un endemisme de Mallorca, Menorca i Cabrera, fotografiada a la zona de Sobremunt d'Esporles. Aquesta planta és molt curiosa perque viu des de el nivell de la mar a les cimes més altes de les serres. El seu diseny té varies ventajes. La seva forma i les seves fulles petites son una adaptació a llocs on bufa fort el vent. A més la seva forma arrodonida facilita que l'humitat ambient es condense sobre les espines i fulles i així la planta pot viure a llocs molt eixuts. A més les espines punjoses i les fulles petites són també una adaptació front a l'herviboría. És curiós que un altra espècie de la flor balear, l'eixorba-rates blanc (Teucrium marum), d'una familia distinta (Labiades, la familia del romaní) hagi convergit cap a la mateixa sol.lució adaptativa, en forma de coixinet. Si haguesim de fer una comparació amb el regne animal diriam que els coixinet de monja son com un eriçó (punjos) i com un escarabat dunar (que condensa la rosada sobre el seu cos),  al mateix temps.

El gènere Astragalus compta amb unes 3.000 espècies al mon i sembla que es va moure des de les estepes asiàtiques cap al oest durant la crisi del Messiniense (fa un 6.5 milions d'anys, Miocé superior) quan el Mediterrani es va assecar quasi completament, coincidint amb la fi de l'orogenia alpina que va alçar la serralada bètica entre d'altres moltes. Curiosament  una espècie d'aquest gènere produeix una substancia (el cicloastragenol) que estimula la producció del enzim telomerasa, una proteina que regenera els extrems del cromosomes coneguts com a telomers. Amb aixó pot protegir del envelliment a les cèl.lules del sistema inmunitari i per tant sembla ser una bona sustancia per prevenir l'envelliment humà. Qui ho hagués dit en veure-la tan humil en el camp!!! Per cert, ja que estàm, t'has demanat alguna vegada perquè punyetes una planteta qualsevol hauria de tenir unes substancies que curen una malaltía animal? Un altre dia parlarem d'aixó.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------- 
Quan l'intuïció falla

Hi ha vegades que l'intuició falla i les coses no són el que semblen a primera vista. He penjat dues fotos de plantas comunes en l'entorn d'Esporles:  el cirerer del Betlem (Ruscus aculeatus) i la lletrera visquera (Eurphorbia characias).

Bé, ni les "fulles" del cirerer ni les "flors" de la lletrera son en realidad fulles o flors. Les falses fulles del cirerer de Betlem son en realitat filocladis o talls aplanats, amb activitat fotosintètica, que semblen fulles. Proba d'aixó es el fet de que els fruits mai penjen directamente de les fulles, com sembla passar en la foto. Quant a les flor de la lletrera son en realitat unes complexes inflorescencies molt especialitzades denominades "ciatio". Cada ciatio du una flor pistilada (flor unisexuada femenina) envoltada per cinc grups de flors amb estams (flor unisexuada masculina). Fins i tot el gran Linneo va pensar que el ciatio era una flor hermafrodita! Les coses no sempren son el que semblen a la naturalesa. Es una bona lliço a tenir en compte!!!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fulles variegades

T'has fixat alguna vegada en qué moltes plantes tenen les fulles amb zones blanquinoses? És el cas del pa porcí (Cyclamen balearicum) i de la rapa (Arum italicum) de les fotos de baix. A aquesta característica de les plantes se le nom "variegació".

No es casualitat que moltes plantes del alcinar mallorquí siguin variegades. L'explicació més plausible es la que ho atribueix a la poca llum que arriba fins a terra dins del alcinar. Les plantes del sotabosc que tenen poques fulles però relativament grans, tenen zones on la maquinaria de fotosintesi es més falaguera i altres on es més densa i d'aquesta manera capten més eficaçment la llum difusa que penetra entre les branques. Aquest síndrome adaptatiu es típic de les plantes del sotabosc de les selves tropicals on la llum es capturada per les denses copes dels arbres. Al tropic es típica la variegació incloent colors diversos, com segur has vist en moltes plantes d'interior als mercats i botigues de plantes exòtiques. Aquí la variegació es més en verd i blanc. Altres explicacions alternatives diuen que la variegació es bé una estrategia de camuflatge front als herbivors o bé que serveix per atraure polinitzadors.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Les flors de ses arboçeres

Aquesta fotografia de arbocera està presa al mes de febrer (Puig de na Bauçà). El que veus son fruits que estaran madurs la propera tardor. L'arboç es un arbust de la familia de les ericàcies (com el xiprell o el bruc) que dona flor durant la tardor, al mateix temps que els fruits de l'any anterior maduren. Per aixó al mes de febrer, en plé hivern, els podem veure amb petits fruits inmadurs. Aquesta estratègia és pròpia de les plantes que fan fruits molt grossos i rics en sucres perque necessiten molt de temps per madurar. No s'esperen fins la primavera a produir flors perque no els donaria temps a tenir els fruits madurs per a la tardor. Aprofiten el fet de que a la tardor encara queden insectes actius per polinitzar les seves flors. 

El nom llatí de l'arboç es Arbutus unedo i curiosament ve del fet que els fruits madurs produeixen alcohol en fermentar i es recomana, una mica exageradament, consumir només un (unedo).  No és de extranyar que tingam gust per consumir alcohol. Ens ve de lluny l'afició  a menjar fruites fermentades. Els microorganismes tracten d'acaparar per a ells tots els recursos alimenticis dels fruits intoxicant-los amb alcohol però nosaltres comptam amb un enzim (alcohol deshidrogenasa) que pot rompre fàcilment la sencilla molècula d'ethanol, amb lo cual podem consumir certes quantitats d'alcohol sense que siga perillós per al nostre organisme.  
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
L'invent de la polinització

Has pensat mai en el salt que va suposar l'invenció de la pol.linització de les plantes per insectes voladors? Les primeres plantes terretres eren coníferes, plantes sense flor, que llancen el pol.len a l'aire amb ajuda del vent, en quantitats massives. Solament un poc d'aquest pol.len arriba al destí final adequat. La resta es perd. Quan les plantes inventaren les primeres flors trobaren una sol.lució molt més eficient per fer arribar el pol.len des de les flors masculines a les femenines. Fabricar una estructura per atraure insectes voladors, que ja existien des de al menys el Carbonifer. La diferencia es tan gran com escriure millions de copies de la mateixa carta i tractar que una arribe al seu destinatari llançant-les a l'aire o contractar a un missatger de MRW per que et porti la carta des de ca teva a casa del destinatari, a canvi d'una recompensa (una cárrega de pol.len o/i de nèctar en el cas de les plantes). Servei porta a porta. Molt més eficaç i efficient. Pensa en aquest fet la propera vegada que et trobis un insecte visitant una flor. Estaràs presenciant un esdeveniment que ve donant-se al nostre planeta desde principis del Cretàcic, es a dir, des de fa uns 130 milions d'anys. Va ser un invent tan bó que encara es conserva viu i d'questa rel.lació planta insecte tan antiga dependeix de fet que nosaltres puguem menjar fruita avui dia. 

Flor de Helleborus foetidus a Valldemossa a punt de ser visitada per Bombus terrestris

Mascle de Anthophora visitant flors de Sonchus a Esporles

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

Una bellesa reliquia del terciari

Aquesta bellesa se nom Peloni borda (Helleborus lividus). És una Ranunculacea relicta del terciari i endèmica de Mallorca i Cabrera (encara que també se li pot trobar a Còrsega) i per tant es cosina germana de la plant de la foto de dalt. No en tenim per Esporles però si ben a prop, per les muntanyes de Deià i Valldemossa. Creix a llocs ombrívols i humits i floreix ara, en ple hivern. Te protecció química en front de les cabres (per tant no te necessitat de viure a les parets de roca com moltes altres espècies) però hi ha una eruga que es menja flors i fulles durant la nit. I aixó que les fulles son gruixudes, com de cuir. Les flors tenen un gran nombre de nectaris de gran tamany que atrauen als Bombus, els seus polinitzadors principals. Al principi son solament femenines, després son hermafrodites i finalment masculines. La seva distribució es molt localitzada, formant petits roglets. En el terciari, quan el clima era tropical o subtropical, càlid i humit, la seva distribució a Mallorca devia ser molt ampla. Es una de les joies de la flora balear.  

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Les pinyes s'han reforçat a través de la historia

Recentment vaig llegir un treball científic (Leslie 2011, Proceedings of the Royal Society B 278:3003-3008) que demostrava com mentres les estructures masculines de les coníferes productores de pinyes (és a dir: pins, xiprers i araucaries o arbres de pisos com es diuen a Esporles) no han canviat de tamany a través de l'història, les estructures femenines (denominades cons, pinyes o estròbils) han experimentat un procés d'augment de tamany i de reforçament de les seves escates en resposta a una creixent pressió de depredació. Imagina en els teus passejos pel camp quins depredadors tan diferents van deure tenir les dues espècies de pins que tenim actualment a Mallorca: el pi blanc (Pinus halepensis), de pinyes petites, i el pi pinyoner (Pinus pinea), de pinyes molt grosses que protegeixen uns pinyols molt grans, energètics i apetitosos.  

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

El Forat de sa Foradada

Sabies que el famós forat de Sa Foradada mallorquina es en realitat un arc que es va formar sota la mar pero erosió de les ones quan el nivell marí era més alt? Idó sí, aixó ens ensenyen els geòlegs!!! Fa anys damunt d'aquest arc submarí emergit un àguila marina va instalar el se niu.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per què hi han zones planes a la muntanya?

Les fotos de sota, a més d'uns paisatjes molt bonics, son tres exemples de "poljé", el primer a la possesió des Clot d'Almadrá (pujant al refugi de Tossals Verds des de Lloseta), el segon a la possessió d'Aubarca (a prop de Lluch) i el tercer al predi de Son Oleza, a prop de Valldemossa. Els poljés son uns enfonsaments kàrstics de grans dimensions, tancats i rodons, que acaben sent emplenats per l'erosió de les muntanyes que els envolten. Moltes vegades acaben sent empleats com a terres de conreu perque son planes i tenen una important potència (profunditat) de sol cultivable. Es típica la presencia de Terra Rossa, una mena de pols fí que procedeix de la descalcificació de les roques carbonatades dels voltants.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Les roques més antigues de Mallorca

Les roques més antigues de Mallorca afloran als voltants de la cala de s'Hort de Sa Cova, per sota de les arenisques (gressos) vermells del Permo-Triàsic. Son aquestes roques negres, piçarroses, de gra fi, que es veuen a la fotografia de baix. Son de edat Paleozoica, concretament del Carbonifer i s'estima que tenen uns 300-350.000 milions d'anys. Aixó no vol dir que hagin estat emergides tot aquest temps. Les Balears se van alçar fa uns 18 milions d'anys "no més", durant la denominada orogènia Alpina. Simplement aquest sediments es formaren al Carbonifer i pasaren a formar part de la Serra de Tramuntana i de Mallorca durant el terciari. Son les úniques roques metamòrfiques de tota Mallorca.

Contacte entre els gressos vermells del Permo-Triàsic d'origen fluvial, més coneguts com a "pedra d'esmolar" i  les roques piçarroses negres del Carbonifer a  s'Hort de Sa Cova. En el Carbonifer la Terra va formar un únic gran continent (Pangea) i els amfibis eran els vertebrats terrestres predominants, encara molt lligats al medi aquàtic. En el Triàsic ja apareixen els primers rèptils, vertebrats tipicament terrestres. En la frontera del Paleozoic i el Mesozoic (fa 250 milions d'anys) es va donar la major extinció massiva de fauna marina i terrestre coneguda en la història de la Terra. El 96% de les espècies marines i el 70% dels vertebrats terrestres es van extingir. ¡¡¡Tocant aquestes roques de s'Hort de sa Cova estàs molt a prop de aquella gran catàstrofe planetaria!!!

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Esculls de coral a Mallorca?

Per cert, si vols coneixer un escull de coral no necessites viatjar a l'Indic; a Banyalbufar pots veure com en el Miocè  superior, fa entre 5 i 11 milions d'anys, quan el clima tropical no havia començat a deteriorar-se, a Mallorca havien esculls de coral lligats a la Serra de Tramuntana i a la de LLevant.

Els esculls, ademés de estar plens de corals, estaven abarrotats d'ostres com les que es veuen aqui de sota.

I tot aixó pots veur-ho al aparcament de la Cala de Banyalbufar, un lloc de gran interès geològic que no mes fem servir,desafortunadament, per aparcar cotxes sense valorar el seu gran valor històric i educatiu i sense tenir en compte ni tan sols el alt risc de desprendiments de grans blocs de roques.

------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fronts d'encavalcament

Mai t'has demanat per qué Deià i Sòller estàn envoltats per aquestes parets verticals tan impressionants? Tot te una explicació i en aquest cas la raó es que aquests penya-segats son  un "front d'encavalcament". I qué vol dir aixo? Bé, quan Mallorca va neixer con a illa (a causa del plegament alpí que donà lloc a la serralada bètica degut al xoc entre la placa africana i la ibèrica) fa uns 18 milions d'anys, algunes capes de sediment marí es van muntar sobre altres capes de sediment marí més joves. Aquest procés, pel qual es romp la seqüència esperada de rocas mes velles sota roques mes joves, es denomina encavalcament. Les fronteres d'aquests encavalcaments donen lloc a parets molt abruptes, com una llengua de glaciar que acaba morint en la mar. Aquests penya-segats son molt suceptibles al col.lapse per alliberament de les enormes pressions a les que la roca ha estat sotmesa en el passat i per acció dels agents atmosfèrics de meteorització (la pluja, el gel, el vent).

Sediments  del Juràsic, del antic mar de Tethys, encavalcant materials geològicament més joves, i donant lloc a un front d'encavalcament a les muntanyes de Deià 

 -----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Es garrover del dimoni

Aquesta planta de sota se nom Garrover del dimoni (Anagyris foetida). Es un arbust de la familia de les fabàcies que fa unes flors grogues amb una taca negra, durant l'hivern. Després produeix uns fruits llargs semblants als del garrover (Ceratonia siliqua). 

La pots trobar de manera localitzada a Esporles i Valldemossa, formant petits "bosquets". Es una espècie molt curiosa perque es de les poques plantes europees que son polinitzades per aucells (a més de per insectes). Petits aucells com els busquerets (Sylvia) i els ulls de bou (Phylloscopus) la visiten cercant el néctar relativament poc dens que produeixen. Es una planta molt tòxica (curiosament també amb una pudor dolenta com per a advertir als consumidors) que a l'edat mitjana es feia servir per enverinar les puntes de les fletxes de les ballestes. Aquesta planta és un relicte del terciari i probablement manca dispersors dels seus fruits tòxics des de fa temps. A Mallorca la seva distribució es rara però localment abundant perque el papel de dispersió ho fem nosaltres.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------